Mirall trencat

Salvador Valldaura compra una torre a la part alta de Sant Gervasi, en un carrer a mig fer, al costat d’un camp i voltada d’un gran jardí que a la banda de darrere i més enllà d’una esplanada, es converteix en un bosc. L’antic propietari fa temps que l’ha abandonada, així és que s’afanya perquè les obres estiguin llestes mentre la seva dona i ell viuen entre París i una masia que té a  Vilafranca. Quan Teresa Goday veu el que serà casa seva està més que contenta, des de l’entrada la torre sembla un mirall.

Tota la novel·la “Mirall trencat” transcorre bàsicament en aquesta casa, que veu passar tres generacions d’una família de la burgesia catalana que viu en l’abundància i en una  mena de bombolla, en una època i en una societat molt ben dibuixada per l’autora.

Amb tota mena de detalls, alguns d’importants i d’altres no gens, coneixem la casa i els mobles, les flors, les plantes i el jardí, les robes, els vestits i els abrics, les fonts, els ocells i les gàbies. Coneixem també la vida que s’hi fa, les visites i les tasses de te, les professions il·lustres i el servei, els jocs dels nens i els problemes dels grans, les alegries i les tristeses… I és que Mercè Rodoreda ens presenta uns personatges que, més enllà de la seva classe social i del moment i el lloc que els toca viure, són persones normals. No hi ha dolents ni bons, o tots són una mica de cada segons el moment i les circumstàncies. Normalment els hi passen coses també normals i, de tant en tant, alguna d’extraordinària.

Ens ho escriu i descriu sense pressa, explicant el que vol explicar i fent-ho amb mesura (diu que la desmesura sempre li ha fet molta por), creant un ambient i una època, mantenint un estat de falsa calma que saps que et portarà al de l’explosió perquè fa estona que mastegues la tragèdia. I, si estàs atent, moltes te les anuncia envoltades de paraules i descripcions. I així et parla de les grans coses: de la vida, de l’amor, de la passió, de la família, dels fills, dels lligams, de la infidelitat, de les relacions, de la pèrdua, de la mort, del pas del temps, de les coses que s’acaben i de les que canvien i passen a ser unes altres, del que ha sigut tant i pot acabar sent res en lloc de tot, …

Juga amb tot, i et porta. I juga amb el lector, i t’embolcalla. I sempre guanya.

Llegim i rellegim la Rodoreda. I tornem a donar les gràcies a Club Editor i a la seva editora Maria Bohigas per acomanyar-nos el passat 17 de setembre en el club que es va convertir, una altra vegada, en una vetllada en homenatge a l’autora.

Verde agua

Marisa Madieri (1938-1996) era licenciada en lenguas y literaturas extranjeras, ejerció de profesora y de escritora. Su obra narrativa tiene dos títulos más: “El claro del bosque” y “La cochinilla y otros cuentos”; además de numerosos artículos y relatos.

En 1987 publicó “Verde agua” y, en el 2000, la editorial Minúscula sacó la traducción al castellano (después también al catalán), inaugurando un catálogo que cumple 18 años proponiendo libros sin estridencias y casi en voz baja, como éste, que nos descubre una autora que se sabe ganar uno a uno a sus lectores y que se convierte en la madrina del entonces proyecto de Valeria Bergalli. Su marido, Claudio Magris es escritor, traductor, ensayista y columnista. Nacido en Trieste, como Svevo o d’Annunzio, firma el postfacio de esta obra.

Marisa Madieri y Claudio Magris en Salvore, escenario de Otro mar, 1992

 Escrito en forma de diario, Marisa Madieri nos cuenta su infancia y su juventud, años en los que le tocó vivir un exilio familiar y un exilio personal, puesto que fue separada de sus padres, hermana y abuela, y mandada a vivir con sus tíos e internada en un colegio de monjas. Nos redescubre un pasado marcado por la guerra, el exilio y el hambre y en menor medida, casi insinuando, un presente que tiene que ver con el matrimonio y los hijos, el compromiso y la enfermedad.

Aunque el diario vaya de noviembre de 1981 a noviembre de 1984, la novela relata unos hechos históricos que fechan después de la Segunda Guerra Mundial y que suponen la marcha forzada de 300.000 italianos de su Fiume original, cuando esta ciudad pasa a pertenecer a la antigua Yugoslavia. El exilio lleva a la familia Madieri -cuando Marisa es adolescente- al campo de refugiados de Silos, en la ciudad de Trieste, junto a muchos otros italianos.

En el club del 18 de junio, Valeria Bergalli, traductora de la edición castellana y editora de Minúscula, nos acompañó para comentar el libro en el último club antes de las vacaciones de verano.

El orden del día

En 1933 el Partido Nazi gana las elecciones y busca en la industria alemana el soporte económico para conseguir primero el Anschluss (anexión de Austria) y la fuerza para afrontar el inicio del conflicto que terminará en la Segunda Guerra Mundial. A cambio, les prometen estabilidad social y por tanto, poder mantener todo aquello que tienen.

En este breve relato, con aire de ensayo y un punto poético, Éric Vuillard cierra una historia con pocos hombres (mejor nombres) a partir de hechos reales: con unas descripciones con todo lujo de detalles, un lenguaje preciso, una estructura arriesgada (casi experimental, con un punto cinematográfico), el autor teje una novela que no dramatiza pero sí se compromete, puesto que es evidente su clara voluntad de denuncia. El relato agita, como si quisiera despertar, alerta, puntualiza y reflexiona también sobre el mundo actual.

“El orden del día” se lee como una novela pero no es una novela, no hay personajes imaginarios y sí un deseo de entender cosas como, por ejemplo, la pasividad o no reacción de Francia e Inglaterra cuando se podía haber evitado el conflicto. Vuillard analiza desde el relato, el discurso nazi (el “marketing”): en las fotos, las películas, los discursos públicos… nada es inocente, todo tiene una función y una intención.

Una de las obsesiones de Vuillard es desmitificar escenas, episodios históricos, personajes relevantes… No hay épica, sino trapicheos y puñaladas por la espalda: el triunfo de la vulgaridad y la mediocridad.

En el club de lectura del mes de mayo en el que comentamos esta novela nos acompañaron Juan Cerezo y Ana Esteban, de Tusquets editores, que nos explicaron, entre otras muchas cosas, como decidieron publicar este libro (antes de ser premiado con el Goncourt).

Una vida prestada

Vivian Maier es uno de los mayores enigmas de la historia del arte reciente. En esta novela, Berta Vias Mahou, le presta una vida a partir de sus fotografías y de su arte.  Ni es una biografía ni es al uso, es una suposición de razones y de decisiones a la vez que una obra con referencias e interrogantes.

Maier es una observadora que lleva una cámara colgando para fotografiar personas que van por la calle, y prestarles así una vida impresa. No busca rostros ideales sino más bien retratar almas, aquello que llevan dentro y que no se ve si no se mira, apuntando todo aquello que iguala a las personas y demostrando que la belleza es algo que está en todas partes (aunque puede que escondida) y en constante cambio.

La novela es la reconstrucción de un puzzle, un hilo narrativo que cose los retazos de vida que Maier captó con su cámara y que se recuperan en una subasta y de forma casual años después. Está escrita en segunda persona del singular (o en una narración en primera persona desdoblada en un de autoanálisis, un juego del tú-yo) para contarle a ella, a Vivian Maier, su propia vida. Le cuenta qué ha hecho, quién es, muchas veces a partir del negativo o de lo que no es, de lo que carece y de lo que no quiere ser. Incluso en ciertos momentos, cambia de voz para entrar en sus pensamientos o para hablar por su propia boca.

El pasado lunes 9 de abril pudimos contar con la presencia de la misma autora, Berta Vias Mahou, y la editora de Lumen (y vecina de la librería), Silvia Querini, para hablar de literatura, arte, feminismo…

La dona del vestit blau

“El vestido azul” de Michèle Desbordes, a editorial Periférica.

“Camille Claudel au bonnet” d’Auguste Rodin

Camille Claudel va ser una escultora francesa de finals del segle XIX que va viure sempre a l’ombra del geni del també escultor Auguste Rodin. Els últims trenta anys de la seva vida va estar internada en un institut psiquiàtric, on va morir de manera anònima.

Claudel viatja amb 19 anys a París per estudiar Art i és allí on coneix a Rodin – ja és un escultor madur i consagrat- que fa de professor per a un grup de joves artistes. Les primeres obres que Rodin veu de Claudel, l’impressionen pel seu realisme i expressionisme, tan allunyat del gust per l’Art Noveau que imperava a l’època. Al principi, com a estudiant amb altres alumnes, participa en la creació d’algunes de les obres de Rodin al seu taller, i de seguida (malgrat que siguin obres col·laboratives i que els alumnes hagin de seguir fidelment les indicacions del mestre), Claudel destaca per la seva originalitat, geni, talent i ferotge voluntat.

“Buste de Rodin” de Camille Claudel

És en el centre on acabarà els seus dies que arrenca la novel·la de Michèle Desbordes, “El vestido azul” (Periférica, 2018): a les primeres pàgines ens presenta una dona asseguda en un banc esperant, esperant a algú que mai arribi, esperant que passin els dies i els anys, esperant i recordant el que quasi imagina com una altra vida. Amb aquest llibre, Desbordes volia escriure una novel·la, tota ficció, sobre una dona i les circumstàncies que l’han portat a acabar els seus dies en una institució psiquiàtrica, sola i allunyada de París, de l’art i de la gent que la va conèixer.

A pesar que no va ser reconeguda en vida com a l’artista que va ser i no només com una amant més de Rodin, a partir dels anys vuitanta a França, en un context de redescoberta d’artistes femenines en les diferents disciplines, hi ha hagut la ferma voluntat de descobrir la seva persona i el seu art al gran públic: un llibre (“Une femme” d’Anne Delbée, 1982) i una pel·lícula (“Camille Claudel” de Bruno Nuytten, 1988), suposen el punt de partida de la recuperació de la figura de Camille Claudel que ha culminat amb nombroses retrospectives de la seva obra escultòrica als museus d’arreu del món, l’obertura d’un museu amb el seu nom on es pot veure part de la seva obra i una sala al Museu Rodin de París dedicat a les obres de Claudel i a mostrar la influència fonamental de la jove artista en l’art de Rodin. Desbordes, però, no ha volgut escriure una biografia més de l’artista sinó de la persona amb les seves pors, els seus records, els seus somnis i la seva tristesa.

Camille Claudel treballant al seu taller de Rue Notre-Dame -des-Champs