L’amor de la gent normal

En Connell i la Marianne són dos adolescents que estudien en el mateix institut d’un petit poble d’Irlanda. No tenen res en comú, pràcticament no saben de l’existència l’un de l’altre. Ella és esquerpa, solitària i la consideren la freak de l’institut; ell és sociable, atractiu, una estrella de l’esport, a tothom li agrada en Connell.  Ocult a tots els que els rodegen, sorgeix una connexió especial entre ells i comencen una relació poc corrent i desigual que els canviarà. A mesura que avancem en la novel·la, presenciem com els dos adolescents s’obren camí cap a la vida adulta, a palpentes, sense manual d’instruccions, aprenent a força de caure i mirar d’aixecar-se de nou. Ens colem a la seva intimitat, ens reconeixem en les seves alegries, decepcions, pors o il·lusions.

Sally Rooney explica a la novel·la “Gent normal” (Edicions del Periscopi i Literatura Random House, 2019) la història d’aquests dos nois, de com es troben i es separen, de quina manera s’estimen, es fereixen, es parlen i no s’entenen, es separen però no es perden. En capítols curts que van fent saltirons en el temps, des del mes de febrer de 2011 fins quatre anys més tard, la Marianne i en Connell creixen, canvien l’un per l’altre, gràcies i per culpa de l’altre.  Com ja va fer en la seva òpera prima –“Conversaciones con amigos” (Literatura Random House, 2018)-, Rooney  fa un retrat amb bisturí de les relacions actuals: l’amor, la dependència, la por, la pèrdua, la valentia, la fragilitat, la incomprensió, la comunicació, la soledat, les amistats, la família… Una radiografia d’una generació que ha estat educada per arribar a ser un ideal, però que a la que no han ensenyat a gestionar el desencant, el fracàs o la frustració; massa preparada per triomfar sobre el paper i gens per sobreposar-se a la vida de debò.

Aristòtil i Dante descobreixen els secrets de l’univers

L’Ari i en Dante són dos adolescents amb caràcters oposats –solitaris, cada un a la seva manera- que es coneixen a la piscina pública i es fan amics inseparables. L’Ari és callat, melancòlic, poc expressiu, desconfiat, a vegades pot ser agressiu, sempre sembla trist o enfadat, no s’agrada a si mateix i se’l veu desorientat. En Dante, en canvi, és divertit, extravertit, sociable, cau bé a tothom, és creatiu (dibuixa, recita poesia, s’inventa històries i jocs…),  i obre a l’Ari tot de nous mons: el de la poesia, la literatura i l’art, l’amistat i la lleialtat, l’aventura i l’amor. Malgrat les diferències, l’un se sent atret per l’altre i viceversa, l’un té allò que a l’altre li falta i necessita. Just es troben en el moment en què un ha de construir-se a si mateix, el moment en què tot passa per primer cop.

Així passen junts el primer estiu, en el que els dos nois tenen quinze anys: el de l’amistat, els jocs, l’aprenentatge, la valentia, però el final d’aquest estiu també els ensenyarà que és la pèrdua, el dolor, els malsons i les pors. Després d’un curs separats, el següent estiu en què es retroben descobreixen el valor de la família -la pertinença, els orígens- i el pes dels seus secrets, com afrontar les herències i les expectatives dipositades en ells, la força dels lligams i la consegüent responsabilitat. S’adonen de la injustícia que hi ha al món i de què és necessari triar les batalles perquè no les poden lluitar totes. És quan comencen a deixar enrere la infantesa i la innocència, però també aprenen que hi ha un univers esperant que el descobreixin plegats.

“Aristòtil i Dante descobreixen els secrets de l’univers” de Benjamon Alire Sáenz ha guanyat els premi literaris: el Lambda Literary Award, l’Stonewall Book Award de Narrativa LGTB i el Michael L. Pritz Award de Narrativa Juvenil. L’editorial L’Altra en la seva col·lecció juvenil (L’Altra Tribu) acaba de publicar la versió en català en traducció de Maria Climent.

“Gegants de gel”

En la sessió del club del mes de novembre hem parlat de la novel·la “Gegants de gel” de Joan Benesiu (publicada per Edicions del Periscopi). Hem pogut comptar amb la presència de l’autor del llibre, que l’any 2015 va guanyar el Premi Llibreter a la millor novel·la en llengua catalana. Ens ha explicat molts detalls sobre la construcció d’aquesta primera obra i també ens ha parlat del seu darrer treball, la novel·la “Serem Atlàntida” (Edicions del Periscopi, 2019)

«Un no l’encerta mai. Quan vaig entrar a Katowice, Dominika, que lluïa una part intacta de la seua bellesa eslava tot i haver superat la seixantena d’anys, havia donat ja la paraula a l’altre xilè -el vertader. Com és que no havia arribat abans, em preguntaven, et tocava a tu explicar la teua història, era el teu torn. Jo arronsava els muscles i recordava els minuts llençats a l’extrem de la ciutat, mentre pensava en els universos esmicolats de Sebald i en la possibilitat que Ushuaia i jo mateix ens convertirem també en runa, pols i misèria amb el temps. El xilè tenia l’expressió severa i cara de poques amistats, la qual cosa no s’avenia bé amb l’ambient d’estranya companyonia de la taula. Físicament era fort, amb els cabells negres tallats rasers i unes ninetes vives que llampurnejaven a deshora, quan el to de veu s’esllanguia o el seu cervell semblava cercar la paraula exacta».

A les acaballes de l’any, al voltant d’una taula del petit bar Katowice, a la ciutat argentina d’Ushuaia, s’hi troben diferents personatges arribats d’arreu del món. L’escriptor, convertit en viatger, relata els esdeveniments que succeeixen als diversos exiliats ancorats a la fi del món. Un parisenc que fuig de la seva acomodada família, un anglès que s’allunya d’un horror familiar, un jove mexicà estudiant de química, un xilè circumspecte i silenciós, el mateix escriptor, que sembla immers en una cerca amb motius poc clars i, finalment, una polonesa, la propietària del bar.

Prop d’aquesta geografia de frontera física i també personal, cadascun desgranarà la seva pròpia història elaborant un trencaclosques que acaba formant un tapís preciós on tots els elements s’entrellacen al voltant de dos temes recurrents: la cerca de la identitat i el mite de la frontera.