Futbol i llibres

Hi ha coses que de partida sembla que han de ser oposades, i que si t’agrada una no et pot agradar l’altra. Si vas al futbol, no vas al teatre. Si llegeixes, no veus la televisió.

En l’única cosa que hi estem d’acord, és que és complicat fer-ho a la vegada però ens pot emocionar la Núria Espert fent de Rei Lear a dos pams nostre i el Messi inventant-se de nou el futbol en una sola jugada. Podem gaudir d’una lectura igual que enganxar-nos a una bona sèrie.

I ens poden agradar el futbol i els llibres. Inclús els llibres de futbol:

Un primer grup són aquells llibres que es poden catalogar d’assaig i que, a més de la part esportiva toquen la política, econòmica i social. Els autors són periodistes, sociòlegs, historiadors…

Un segon grup, les biografies de jugadors actuals sobretot però també històrics.

Són exemples la col·lecció de Narrativa Blaugrana de l’editorial Saldonar que té  llibres sobre la Història del Barça i sobre alguns jugadors mítics com Luisito o Paulino, o també l’editorial Al Poste amb biografies de jugadors de tot arreu, de diferents equips, de competicions i d’entrenadors.

I els entrenadors són el tercer grup: llibres que parlen d’ells i del seu mètode. Els solen escriure periodistas, que fan un anàlisi del que han aportat al futbol. Per exemple, Guardiola o Bielsa.

A nosaltres, el que ens agrada més és el quart grup: llibres escrits per aficionats, per apassionats del futbol, pels qui ho viuen i ho senten i volen explicar les seves experiències.

Un exemple conegut internacionalment és “Fiebre en las gradas” de Nick Hornby, que parla bé i malament del seu equip, l’Arsenal, i és el reflex d’una afició, de formes de comportament en un estadi i de maneres de viure victòries i derrotes.

fiebre en las gradas CORREG.qxd:PlantALBA.qxd

En aquesta línea, la col·lecció que ens encanta és “Hooligans Ilustrados” de Libros del KO que va començar fa uns quatre anys i que porta el subtítol de “es el alimento de tuercebotas y fajadores”.

Presenten com una alineació els autors, alguns de renom, com Enric González, Marcos Abal, Ignacio Martínez de Pisón… Tots parlen del seu equip.

insolencia - libros ko

El format dels llibres recorda aquelles llibretetes imprescindibles que portaven tot el calendari de la lliga i dades estadístiques complementàries.

A l’agost tenies totes les jornades en blanc esperant cada setmana els resultats, escoltant el “carrusel” (el llibre del Logroñés li fa un homentage: “¡Goool en Las Gaunas!”), veient Estudio Estadio diumenge o llegint el diari dilluns.

Comences amb el llibre del teu equip, nosaltres amb UNA INSOLENCIA d’ Abal i amb el Cruyff il·lustrat a la portada. Llegeixes un segon perquè, encara que és el de l’Espanyol, l’escriu l’Enric González. I després t’enamores de la portada del de la Real Sociedad… i ja hi estàs enganxat.

I revius el que vas viure i hi estàs d’acord amb totes les contradiccions i penses que en qualsevol cas està molt bé que s’escrigui sobre futbol.

Los reinos de papel

Jesús Marchamalo lleva años haciendo lo que a todos los que nos gustan los libros haríamos (y hacemos en las casas de familiares, amigos y conocidos): husmear en las bibliotecas de los escritores. Recopiló algunas hace un tiempo en el libro “Dónde se guardan los libros”, y ahora vuelve con veinte más y bajo el sugerente título “Los reinos de papel”.

reinos-marchamalo

La conversación, con recomendaciones y lecturas compartidas, ponen al escritor en su lugar de lector a la vez que, retratando su biblioteca retrata al escritor. Y a la persona.

Porque las estanterías de libros están siempre acompañadas de objetos, fotos y fetiches, y su orden (o no) y su disposición son los encargados de hablar de sus obsesiones y manías.

Y una, que es librera y que tiene las propias, agradece que los textos vayan acompañados de fotografías para poder, acercándose al máximo, adivinar un título, una edición, … para descubrir algo más. Para seguir con este juego tan serio que son los libros y las bibliotecas que conforman.

delibes

“Los libros van siendo el único lugar de la casa donde todavía se puede estar tranquilo”

Julio Cortázar

Jesús Marchamalo empieza el libro con esta cita, y yo termino con ella.

 

Bake is simple: fem croissants a casa amb les receptes d’Oriol Balaguer

A gairebé tothom li agraden els pastissos, els xuixos i els croissants, però molts ens pensem que seríem incapaços de fer-ne un a casa amb les nostres mans que fos tan bo com el que comprem… Ara que ens ha arribat el llibre “Bake it simple” podem provar de fer de pastissers amb els secrets d’Oriol Balaguer.

"Bake it simple" d'Oriol Balaguer, editat per Planeta Gastro

“Bake it simple” d’Oriol Balaguer, editat per Planeta Gastro

Balaguer, que es va formar al Foix de Sarrià i a la cuina d’ elBulli, fa molts anys que recull premis per la seva feina com a pastisser (l’any 2001 va guanyar les millors postres del món, el 2008 va ser considerant com el millor pastisser-reboster d’Espanya i el 2014 el seu croissant artesà de mantega va guanyar el guardó com el millor de tot el país) i en aquest llibre posa a l’abast de tots els lectors les seves receptes i tècniques. A més de les pastisseries que duen el seu nom a Barcelona i Madrid, Oriol Balaguer també té xocolata i gelats propis i una escola de pastisseria.

Oriol Balaguer en una escena del documental "Obsession"

Oriol Balaguer en una escena del documental “Obsession”

“Bake it simple” comença amb un pròleg de l’actor Juan Echanove que no s’amaga de llepar-se els dits amb els croissants de Balaguer. Echanove ens explica que dins la pastisseria tots tornem a ser una mica nens, tant els cuiners que juguen amb la massa com si fos plastilina, com els clients que amb les aromes i els sabors de les napolitanes, les palmeres… recorden els de quan eren petits.

En la primera part del llibre s’expliquen les tècniques i els trucs per posar-nos a cuinar. Per exemple, què faries si muntes la nata una mica massa? Doncs ben senzill, la bulls i l’aboques sobre la mateixa quantitat de xocolata negra i ja tens una trufa deliciosa!

Abans d’arribar a les receptes, també trobarem una llista amb els ingredients més utilitzats per fer els pastissos i galetes i que són uns ingredients tan habituals a la cuina de casa com llet o farina, i uns quants utensilis de pastisser i la seva utilitat en pastisseria.

bake it simple croissant

Els croissants artesans de mantega de Balaguer van ser considerats els millors d’Espanya l’any 2014

I a continuació trobem les receptes, dividides en pastissos, galetes, especialitats com els bunyols de l’Empordà, masses (des de la del famós croissant fins a la de diferents tipus de pa), postres i bombons, acompanyades de les fotografies dels plats de Joan Pujol-Creus, unes imatges que t’obra la gana de tan bona pinta que fan. Per fer les receptes més senzilles, tant els ingredients com la preparació estan dividits quan fa falta per capes de les postres i estan explicades pas a pas en alguns casos fins i tot amb les fotografies d’aquests passos. Com a cirereta del pastís, en cada recepta i al final del llibre hi trobem unes pàgines amb ratlles perquè cada cuiner pugui apuntar els seus trucs i variants que han sortit bé.

Així que ja no trobareu cap excusa per no intentar fer un pastís o unes galetes casolanes, i si no queden prou bones… sempre podeu anar a buscar un croissant a la seva pastisseria a la plaça sant Gregori Taumaturg.

Història de “La Vanguardia”- Gaziel

Des de Casa Usher Llibreters us volem recomanar aquest curós retrat psicològic de la Catalunya del segle XX, que ja fou editat en anterioritat per Empúries i que ara s’ha encarregat de recuperar l’Altra Editorial.

Repassant la història d’un diari cabdal com “La Vanguardia”, Gaziel s’encarrega de dissecionar magistralment els fonaments de la nació catalana i denuncia, amb veu alta i clara, que els dirigents del rotatiu no garanteixen la llibertat periodística i sí volen tenir als periodistes que hi escriuen sota control.

historia-vanguardia-agusti-calvet-gaziel-l-altra-editorial

Agustí Calvet (Sant Feliu de Guíxols 1887-1964), més conegut com Gaziel, fou un escriptor i periodista català, considerat per a molts com el primer periodista modern de l’Estat Espanyol i el primer en donar una òptica internacional als seus escrits. Els seus escrits periodístics, carregats d’anàlisi polític i reflexió històrica, ben aviat es van convertir en referència per a polítics i per a una gran part de l’opinió pública. Des d’una visió no exempta de crítica, Gaziel sovint s’encarrega d’analitzar la difícil relació que mantenen Catalunya i Espanya des d’un plantejament centrista i contrari als extremismes propugnats per la dreta i l’esquerre, encara que, durant el franquisme, va defensar un catalanisme sense complexos, profundament desenganyat de les classes dirigents espanyoles.

Estem davant d’un llibre que analitza la creació de “La Vanguardia” i aquells que la van fer possible, a més a més de parlar-nos dels orígens d’un dels diaris més transcendentals del país. Gaziel hi explica com Miquel dels Sants Oliver, un dels tres directors que tenia el diari el convenç per escriure per a “La Vanguardia”, unes cròniques titulades “Diario de un estudiante en París”. El periodista passava a convertir-se en un dels més llegits a Catalunya, Espanya i part de l’Amèrica Llatina. Gaziel ens parla del diari des de dins, i no escatima crítiques per als germans Godó, protegits sempre a l’ombra del partit liberal, dels quals diu que posaven el diari al servei del caciquisme centralista. Gràcies a Modesto Sánchez Ortiz que n’assumeix la direcció, el diari es transforma i es modernitza.

Ramón Godó, obscur i anticatalanista, heretarà el diari i el tornarà a convertir en un diari partidista i centralista, fidel a l’ordre establert. Un cop incorporat Gaziel a ple rendiment, sent-ne el redactor en cap, elabora unes cròniques del tot contraries al servilisme que imposava la direcció. Gràcies al suport de Miquel dels Sants Oliver, Gaziel pot seguir fent la seva tasca amb una certa llibertat de pensament, fins que Oliver emmalalteix i mor. En una etapa difícil, que va de 1919 al 1936, Gaziel no defugirà la responsabilitat i s’integrarà a la direcció del diari, transformant-lo poc a poc en un rotatiu més modern, catalanista cosmopolita.

gazielportic-g

Arriba doncs un període on Agustí Calvet ha de fer mans i mànigues per salvar el diari dels extremismes de dreta i esquerre, fins que es veu obligat a exiliar-se, amenaçat per l’Espanya del Caudillo. Degut a l’avenç del nazisme, es veu obligat a tornar l’any 1940 i fou processat per les autoritats franquistes degut a les seves idees catalanistes. Va ser absolt, però ja no podrà exercir de periodista.

Des de Casa Usher Llibreters us volem recomanar aquest curós retrat psicològic de la Catalunya del segle XX, que ja fou editat en anterioritat per Empúries i que ara s’ha encarregat de recuperar l’Altra Editorial.

Repassant la història d’un diari cabdal com “La Vanguardia”, Gaziel s’encarrega de dissecionar magistralment els fonaments de la nació catalana i denuncia, amb veu alta i clara, que els dirigents del rotatiu no garanteixen la llibertat periodística i sí volen tenir als periodistes que hi escriuen sota control.

Agustí Calvet (Sant Feliu de Guíxols 1887-1964), més conegut com Gaziel, fou un escriptor i periodista català, considerat per a molts com el primer periodista modern de l’Estat Espanyol i el primer en donar una òptica internacional als seus escrits. Els seus escrits periodístics, carregats d’anàlisi polític i reflexió històrica, ben aviat es van convertir en referència per a polítics i per a una gran part de l’opinió pública. Des d’una visió no exempta de crítica, Gaziel sovint s’encarrega d’analitzar la difícil relació que mantenen Catalunya i Espanya des d’un plantejament centrista i contrari als extremismes propugnats per la dreta i l’esquerre, encara que, durant el franquisme, va defensar un catalanisme sense complexos, profundament desenganyat de les classes dirigents espanyoles.

Estem davant d’un llibre que analitza la creació de “La Vanguardia” i aquells que la van fer possible, a més a més de parlar-nos dels orígens d’un dels diaris més transcendentals del país. Gaziel hi explica com Miquel dels Sants Oliver, un dels tres directors que tenia el diari el convenç per escriure per a “La Vanguardia”, unes cròniques titulades “Diario de un estudiante en París”. El periodista passava a convertir-se en un dels més llegits a Catalunya, Espanya i part de l’Amèrica Llatina. Gaziel ens parla del diari des de dins, i no escatima crítiques per als germans Godó, protegits sempre a l’ombra del partit liberal, dels quals diu que posaven el diari al servei del caciquisme centralista. Gràcies a Modesto Sánchez Ortiz que n’assumeix la direcció, el diari es transforma i es modernitza.

Ramón Godó, obscur i anticatalanista, heretarà el diari i el tornarà a convertir en un diari partidista i centralista, fidel a l’ordre establert. Un cop incorporat Gaziel a ple rendiment, sent-ne el redactor en cap, elabora unes cròniques del tot contraries al servilisme que imposava la direcció. Gràcies al suport de Miquel dels Sants Oliver, Gaziel pot seguir fent la seva tasca amb una certa llibertat de pensament, fins que Oliver emmalalteix i mor. En una etapa difícil, que va de 1919 al 1936, Gaziel no defugirà la responsabilitat i s’integrarà a la direcció del diari, transformant-lo poc a poc en un rotatiu més modern, catalanista cosmopolita.

Arriba doncs un període on Agustí Calvet ha de fer mans i mànigues per salvar el diari dels extremismes de dreta i esquerre, fins que es veu obligat a exiliar-se, amenaçat per l’Espanya del Caudillo. Degut a l’avenç del nazisme, es veu obligat a tornar l’any 1940 i fou processat per les autoritats franquistes degut a les seves idees catalanistes. Va ser absolt, però ja no podrà exercir de periodista.

“La família del meu pare” de Lolita Bosch

familia-padre

Potser el subtítol “Una novel·la” fa referència al que ja ens anuncia al començament:

Jo no vaig néixer en un lloc sinó en una història. Vinc d’un passat fet amb coses que no es poden dir, i que s’han convertit en una ciutat inventada”

En qualsevol cas el que fa Lolita Bosch és un retrat familiar recreant la vida dels seus avantpassats i un homenatge al seu pare absent, en una mena de recerca personal dels seus orígens i de les seves arrels.

Per això tira fins a cinc generacions enrere, el seu rebesavi, i ens parla de cinc pilars de la seva família, els cinc Ròmul Bosch.

Tots ells estan vinculats a la ciutat de Barcelona, així és que a la vegada va fent un retrat reconciliador amb la ciutat en la qual ella va néixer el 1970, partint del Ròmul alcalde el 1905 i, per exemple, responsable del Moll de la Fusta.

Escriure sobre tot això, remoure, tornar-hi suposa un exercici complicat.

En queda constància en l’assaig que va escriure posteriorment, “ARA, ESCRIC” en el que explica entre altres coses que “la literatura té una capacitat d’agressió tan concisa, amb tanta punteria, tan absoluta, que em sentia absolutament exposada, que mai abans no havia sabut el mal que feia escriure”

Ella ho aconsegueix amb un fil narratiu que fa salts del present al passat, de les seves vivències actuals a les vivències dels seus avantpassats, abraçant realitats i records que il·lustra amb fotografies i documents. I tots aquests trossos de vida que va narrant els reuneix de tal manera que li permet muntar el trencaclosques de la memòria.

Parla d’escriptura també, de lectura, d’autors, de cites.

I aconsegueix que aquesta novel·la amb records íntims, amb fragments literaris d’altres autors, amb el retrat de la ciutat de Barcelona explicant els seus esdeveniments i canvis, i sobretot amb la complicitat de la seva veu narradora i d’un text oral més que literari, amb el seu realisme i amb una mica de poesia i sobretot amb moltes preguntes, passi a ser una novel·la una mica de tots.

lolita

Ella la dedica al seu pare i al seu germà, també un Ròmul.

Diu en una entrevista que escriure-la li va suposar com una darrera oportunitat d’estar amb el seu pare, i que la literatura serveix com un estoig: les coses no passen, es queden.

I jo em quedo amb tot però acabo amb el seu final:

… significa també que el món és un lloc d’una resistència rabiosa, absolutament viu. I que tots nosaltres encara som aquí”

“Náufragos”: un amor del Madrid dels 80 a la Barcelona dels 90

Alejandra i Julio es coneixen als anys 80 en una facultat de Madrid quan els dos són uns estudiants una mica perduts. Deu anys després es retroben a la Barcelona dels anys 90, una ciutat en plena ebullició que s’està preparant per ser seu olímpica. Ha passat una dècada i les circumstàncies familiars i laborals els han fet emprendre camins molt diferents, però en part Alejandra i Julio encara són aquells dos joves perduts que s’havien conegut a la universitat i el retrobament ho farà evident…

naufragos-portada

Aquests dos instants de trobada marcaran les vides dels dos protagonistes, sempre viuran pensant en allò que va poder ser, però no passarà. La història de Alejandra i Julio és en part una història d’amor, però també ens explica el pas al món adult, la importància de les primeres experiències, la família, la joventut, els somnis, les expectatives i la realitat en la qual no sabem com, però acabem vivint: és una història de nostàlgia com ho és la novel·la “Nada” de Carmen Laforet, que és la cita amb què comença aquest còmic. De fet, la història té moltes altres referències a llibres – com Moby Dick-, música, cinema, fanzines… que són les petites coses que fan que Alejandra i Julio es coneguin per primer cop.

naufragos-interior

Náufragos” és un còmic de línia clara que juga amb dos colors per separar els diferents moments, perquè el lector pugui avançar i retrocedir en el temps sense cap dificultat: el Madrid dels anys 80, de la “movida”, de la facultat, dels barris d’on van néixer els protagonistes, es respira la calor de l’estiu tant a les plenes sales de concert madrilenyes com a les escapades a la platja… està pintat en tons marrons i sèpia, com les fotografies antigues; en canvi la Barcelona dels 90, la ciutat preolímpica, una ciutat plena de vida, plena de gent, és de tons blaus. Aquests tons blaus fan sentir el fred i la brisa marina. Els colors escollits també estan lligats amb l’estat d’ànim dels protagonistes, el color més càlid retrata un moment en què tot és possible, els protagonistes tenen tantes ganes de viure que es pot sentir l’espurna que senten, en canvi la fredor del blau sembla que no només estigui a les pàgines, sinó que Alejandra després de tots aquests anys de decepcions porti el fred dins del cos.

naufragos-esboc

“Náufragos” ha guanyat el premi Fnac Salamandra Graphic d’enguany –la seva novena edició- que s’atorga a una novel·la gràfica inèdita d’autor jove espanyol. Els seus autors Laura Pérez i Pablo Monforte són dissenyadors i il·lustradors que ja han destacat en diferents obres recopilatòries de joves artistes espanyols.

naufragos-autors

Una tria de llibres infantils per aquest Nadal…

recomanats-nadal-infantil

“Pomelo y la gran aventura” de David Cali i Ramona Bâdescu (ed. Kókinos)

pomeloaventura_lNo és la primera vegada que en Pomelo decideix sortir de l’hort on viu, sota una dent de lleó, per descobrir coses noves, però mai havia viscut una aventura tan gran com aquesta.

Un cop ben equipat recorrerà part del món i tornarà a casa seva havent après moltes coses i havent conegut amics nous!

 “La Gina i la seva colla” de Marianne Dubuc (ed. Tramuntana)gina-i-la-seva-colla

La Gina viu moltes aventures amb els seus amics, els animals de bosc: el ratolinet Marcel, el conill Leo, la tortuga Doris, el cargol Adrià i l’ós Antoni.

Un petit àlbum il·lustrat en el qual cada capítol és una història d’amistat i diversió per explicar als més petits o per als que just comencen a llegir.

imagina-kokoro“Imagina” d’Aaron Becker (ed. Kokoro)

Una nena, que està sola a la seva habitació, agafa un llapis vermell i pinta una porta a la paret. S’endinsa així al món de la seva imaginació que va construint dibuixant i que la porta a un viatge preciós.

És un llibre sense paraules, com la imaginació.

vola-la-galera“Vola” de Lesley Barner (ed. La Galera)

La princesa vol que el seu ocell canti, però l’ocell està engabiat i no vol cantar. Aprofitant una despistada, surt de la seva gàbia i va per tot el palau.

Tothom qui el veu li crida el mateix: vola, ocell, vola! I això és el que l’ocell farà.

“La veritat segons l’Artur” de Tim Hopgood i David Tazzyman (ed. Combel)veritat-artur

Què surt més a compte? Dir la veritat o inventar-nos una mentida? En aquest divertit llibre,  veurem com a l’Artur se li plantegen totes aquestes preguntes després de fer una malifeta de l’alçada d’un campanar.

Acompanyeu-nos en aquesta aventura per veure com se’n surt l’Artur…

La nostra tria de llibres d’assaig per aquest Nadal

recomanats-nadal-narrativa

“Museu Nacional d’Art de Catalunya: un itinerari” d’Artur Ramon (ed. Elba)

mnacAquest llibre sorgeix d’una visita comentada al museu amb uns amics, i encara que l’autor prefereix parlar de llibre de viatges més que de guia, podem dir que és un itinerari per explicar l’experiència estètica de recórrer un museu. Per tots els públics i perquè “… l’art no es pot estimar quan no s’entén…”

“Loco. Cómo no llevar un estudio de grabación” de Paco Loco (ed. Hurtado & Ortega)

locoConsiderat com una de les figures més importants de la música independent espanyola de les darreres dècades, Loco obre les portes del seu estudi per explicar els seus coneixements tècnics i els seus records personals, amb una certa deixadesa i amb molt d’humor.

Amb entrevistes, fotografies, un recull de tots els “trastos” que té Paco al seu estudi i moltes més curiositats. El primer llibre de l’editorial Hurtado & Ortega deixa tan bon sabor de boca que ja tenim ganes de llegir els propers títols que vagin publicant…

“La vida breve de Katherine Mansfield” de Pietro Citati (ed. Gatopardo)

katherine-mansfieldCom ja va fer amb la vida d’Alexandre el Gran, Citati reconstrueix la biografia de l’escriptora Katherine Mansfield en un relat delicat i literari.

La vida de Mansfield es converteix en un conte, igual de precís i subtil que els relats que ella mateixa escrivia: reflectint detalls, potser reals o potser inventats per Citati, que mostren una dona sensible que va viure una vida breu, però intensa.

“Desconeguts a la porta de casa” de Zygmunt Bauman (ed. Arcàdia)

baumanVivim temps convulsos i són molts aquells qui es veuen abocats a deixar casa seva i venir a Europa en busca de refugi.

Bauman analitza magistralment aquest fenomen destacant la por a l’estrany com un element clau que no ens deixa enfocar bé aquesta problemàtica, i que ens allunya de la solució: construir un món on poder viure junts independentment de les nostres diferències.

 “M Train” de Patti Smith (ed. Lumen)

m-trainDesprés del brillant llibre “Éramos unos niños” en que la cantant i artista nord americana ens parlava dels seus inicis en el món de la música i de la relació amb el fotògraf Robert Mepplethorpe, la compositora de “Horses” escriu un  interessant llibre de memòries a partir de textos recopilats en cafès al llarg de la seva trajectòria.

Una tria de les novel·les que més recomanarem aquest Nadal

recomanats-nadal-assaig

“Nosotros en la noche” de Kent Haruf (ed. Literatura Random House)

Estem davant una petita joia que ens parla de la soledat i del consol que nosotros-nocheofereix la companyia. Un relat que destaca per la seva senzillesa i sinceritat, on la relació que estableixen els  personatges centrals Addie Moore i Louis Waters aconsegueixen commoure  de veritat al lector.

“Jo mateixa, suposo” de Natalia Carrero (ed. :Rata_)

Estem davant d’un llibre narrat des de la sinceritat i la jo-mateixaràbia. El tercer llibre de Natalia Carrero ens parla de la relació truncada entre pare i filla, de la necessitat d’escriure, del fet de qüestionar constantment el nostre rumb en la vida, on només la literatura pot ser el refugi.

 “Sempre hem viscut al castell” de Shirley Jackson (ed. L’Altra)

La Merrycat Blackwood viu al casalot familiar amb la seva germana i el sempre-hem-viscutseu oncle, l’única família que li queda, encara que no són gaire benvinguts en el poble sempre han viscut al mateix lloc. Una novel·la de terror psicològic amb un personatge, la Merrycat, tan maquiavèl·lic com inoblidable.

“Estirpe” de Marcello Fois (ed. Hoja de Lata)

Tornem a la Sardenya que Fois ens va descobrir amb “Memoria del Cubierta_Estirpe_imprentavacío”, però aquesta vegada recorrem la història d’una família durant gran part del segle XIX. “Estirpe” és la primera part de la trilogia dedicada als Chironi, des dels seus orígens humils fins a convertir-se en una destacada família de la burgesia sarda.

“Nuestras calles” d’Alessandra Lavagnino (ed. Errata Naturae)

La Marzia ens explica primer com a nena i després ja com a jove les nuestras-callesseves vivències a la Roma dels anys 30 i 40. I, en gran part, giren al voltant de la difícil relació que té amb la seva mare, una advocada vídua important, exigent i molt diferent de la seva filla. Si us ha agradat la Ferrante, ja trigueu…

La infantesa de Mercè Rodoreda

El més fàcil és vincular Mercè Rodoreda a la plaça del Diamant o al revés, però que és el mateix, la plaça del Diamant a Mercè Rodoreda.
I és que aquesta és la plaça que dóna nom a la seva novel·la més coneguda i més internacional, i que va ser un dels escenaris de la seva infantesa.
Però no va ser l’únic, n’hi va haver d’altres: carrers, cases, jardins i parcs d’una Barcelona de principis del segle passat que va ocupar la seva infantesa i part de la joventut, fins que es va haver d’exiliar a França.
Carme Arnau, qui havia conegut personalment l’autora quan va fer la tesi al voltant de la seva obra, recupera en una mescla d’assaig, de biografia i de memòries i a partir de nova documentació trobada en el fons de la Fundació Mercè Rodoreda, de l’Institut d’Estudis Catalans, com són les cartes familiars, el seu temps d’infantesa sota el títol “El paradís perdut de Mercè Rodoreda”(i que ha publicat Edicions 62)
A partir d’aquestes cartes entre l’oncle Joan, que va marxar a fer les Amèriques i en qui van dipositar tota l’esperança econòmica familiar, i els pares i l’avi de la Mercè revivim una infantesa que la pròpia Rodoreda va catalogar com l’època més feliç de la seva vida.
I la va viure a l’anomenat Casal Gurguí, una torre que avui ja no existeix i que estava al carrer Manuel Angelón (llavors carrer París) voltat de dos jardins amb moltes flors.
En un ambient fantasiós com ho eren els seus pares, sempre voltats de literatura i vinculats al teatre (inclús van ser alumnes d’Adrià Gual) i amb un avi romàntic, catalanista, bohemi i lletraferit que vivia en el seu món a part i que li va contagiar a la nena la llengua, la pàtria, Mossèn Cinto Verdaguer i la passió per les flors.

Mercè Rodoreda amb el seu avi

La casa, el jardí i les seves flors, el barri de Sant Gervasi i el de Gràcia van sortir posteriorment a les novel·les i als contes de l’autora, així com una Barcelona en constant moviment ideològic que és la que li va tocar viure, però que va anar desapareixent o transformant-se mentre ella estava exiliada i que per tant no va reconèixer a la seva tornada.
Les persones, les més importants i les no tant, també van ser personatges en les seves obres, així com les seves pròpies experiències i vivències van alimentar els seus arguments, tot partint de la referència d’una infantesa idealitzada al voltant d’una Barcelona burgesa i de la posterior pèrdua, tant de la infantesa (innocència) com d’aquesta Barcelona, així com tantes altres coses que també la van marcar i que es podrien resumir en la guerra i en l’exili.