L’amor de la gent normal

En Connell i la Marianne són dos adolescents que estudien en el mateix institut d’un petit poble d’Irlanda. No tenen res en comú, pràcticament no saben de l’existència l’un de l’altre. Ella és esquerpa, solitària i la consideren la freak de l’institut; ell és sociable, atractiu, una estrella de l’esport, a tothom li agrada en Connell.  Ocult a tots els que els rodegen, sorgeix una connexió especial entre ells i comencen una relació poc corrent i desigual que els canviarà. A mesura que avancem en la novel·la, presenciem com els dos adolescents s’obren camí cap a la vida adulta, a palpentes, sense manual d’instruccions, aprenent a força de caure i mirar d’aixecar-se de nou. Ens colem a la seva intimitat, ens reconeixem en les seves alegries, decepcions, pors o il·lusions.

Sally Rooney explica a la novel·la “Gent normal” (Edicions del Periscopi i Literatura Random House, 2019) la història d’aquests dos nois, de com es troben i es separen, de quina manera s’estimen, es fereixen, es parlen i no s’entenen, es separen però no es perden. En capítols curts que van fent saltirons en el temps, des del mes de febrer de 2011 fins quatre anys més tard, la Marianne i en Connell creixen, canvien l’un per l’altre, gràcies i per culpa de l’altre.  Com ja va fer en la seva òpera prima –“Conversaciones con amigos” (Literatura Random House, 2018)-, Rooney  fa un retrat amb bisturí de les relacions actuals: l’amor, la dependència, la por, la pèrdua, la valentia, la fragilitat, la incomprensió, la comunicació, la soledat, les amistats, la família… Una radiografia d’una generació que ha estat educada per arribar a ser un ideal, però que a la que no han ensenyat a gestionar el desencant, el fracàs o la frustració; massa preparada per triomfar sobre el paper i gens per sobreposar-se a la vida de debò.

Aristòtil i Dante descobreixen els secrets de l’univers

L’Ari i en Dante són dos adolescents amb caràcters oposats –solitaris, cada un a la seva manera- que es coneixen a la piscina pública i es fan amics inseparables. L’Ari és callat, melancòlic, poc expressiu, desconfiat, a vegades pot ser agressiu, sempre sembla trist o enfadat, no s’agrada a si mateix i se’l veu desorientat. En Dante, en canvi, és divertit, extravertit, sociable, cau bé a tothom, és creatiu (dibuixa, recita poesia, s’inventa històries i jocs…),  i obre a l’Ari tot de nous mons: el de la poesia, la literatura i l’art, l’amistat i la lleialtat, l’aventura i l’amor. Malgrat les diferències, l’un se sent atret per l’altre i viceversa, l’un té allò que a l’altre li falta i necessita. Just es troben en el moment en què un ha de construir-se a si mateix, el moment en què tot passa per primer cop.

Així passen junts el primer estiu, en el que els dos nois tenen quinze anys: el de l’amistat, els jocs, l’aprenentatge, la valentia, però el final d’aquest estiu també els ensenyarà que és la pèrdua, el dolor, els malsons i les pors. Després d’un curs separats, el següent estiu en què es retroben descobreixen el valor de la família -la pertinença, els orígens- i el pes dels seus secrets, com afrontar les herències i les expectatives dipositades en ells, la força dels lligams i la consegüent responsabilitat. S’adonen de la injustícia que hi ha al món i de què és necessari triar les batalles perquè no les poden lluitar totes. És quan comencen a deixar enrere la infantesa i la innocència, però també aprenen que hi ha un univers esperant que el descobreixin plegats.

Aristòtil i Dante descobreixen els secrets de l’univers” de Benjamon Alire Sáenz ha guanyat els premi literaris: el Lambda Literary Award, l’Stonewall Book Award de Narrativa LGTB i el Michael L. Pritz Award de Narrativa Juvenil. L’editorial L’Altra en la seva col·lecció juvenil (L’Altra Tribu) acaba de publicar la versió en català en traducció de Maria Climent.

Ja coneixeu en Pinxo?

Hi ha una col·lecció de llibres pels quals a la llibreria sentim especial predilecció i aquesta és la d’en Pinxo que publica l’editorial Estrella Polar (en castellà el protagonista es diu Paco i la col·lecció la publica la línia infantil de l’editorial Timun Mas).

En Pinxo és un gos apassionat per la música que viatja pel món a la recerca de diferents estils musicals i conèixer nous instruments: ja ha viatjat a l’Àfrica (“Pinxo i la música africana”), a Venècia (“Pinxo i Vivaldi”), a Londres (“Pinxo i el rock”), a París (“Pinxo i Mozart”), a Nova Orleans (“Pinxo i el Jazz”), a Nova York (“Pinxo i la música disco”, el més nou fins ara) i fins i tot al fons del bosc on els animals es reuneixen per oferir un concert a la nit (“Pinxo i l’orquestra“). En cada un dels llibres en Pinxo i els seus amics músics ens ensenyen els sons dels diferents instruments típics de cada un dels estils musicals, així com les peces més conegudes dels compositors més influents.

El duet format per la il·lustradora Magali La Huche i la directora artística Isabelle Devy iventa, a partir de 16 peces musicals escollides, una història on el Pinxo acompanya als nens i nenes (els llibres estan recomanats per a infants a partir de 3 anys) a descobrir instruments i sons, i a estimar la música, en totes les seves expressions. Al final de tots els llibres, els adults trobareu els crèdits dels noms de les peces musicals, així com dels intèrprets que les han enregistrat, i els petits un resum dels sons i cançons del llibre per repassar el que hem après.

La reconstrucció de Philippe Lançon

El matí –eren al voltant de les 11h- del 7 de gener de 2015 dos terroristes van entrar a la redacció del diari satíric Charlie Hebdo a París i van disparar als membres del consell de redacció que estaven reunits allí. L’atemptat va provocar dotze morts i onze ferits, entre ells el periodista Philippe Lançon. Dos anys i mig després, Lançon va publicar la novel·la “L’esqueix de carn” (traduïda al català per Joan Casas a l’editorial Angle i en castellà per Juan de Sola a l’editorial Anagrama, sota el títol de “El colgajo”).

Resultat d'imatges de philippe lançon anagrama

En aquest text –que divaga entre la crònica, la novel·la, les memòries i l’autoficció- l’autor reconstrueix els deu mesos, des del matí de l’atemptat fins que torna a casa seva amb l’alta hospitalària, que passa a l’hospital, més de dos-cents vuitanta dies, una vintena d’operacions, hores i hores de rehabilitació, la reconstrucció de la seva cara, que va ser desfigurada per dos trets de bala, i el replantejament de tota una vida.

En gairebé cinc-centes pàgines, Lançon ens parla de la por, el dolor, l’esperança, l’aïllament, la família, l’art –segueix fent crítiques pel diari Libération d’exposicions durant la seva rehabilitació-, de literatura –els escriptors que l’acompanyen durant les hores d’hospital, com Kafka, Proust, Mann, o Shakespeare, no només figuradament, ja que amaga alguns llibres per entrar a quiròfan com a amulet-, de música, de la família, l’amistat, l’amor, la confiança en l’Estat o en la medicina… i, sobretot, del temps: el temps que necessitem per comprendre el que ens envolta, per assimilar els canvis, per créixer i canviar, per poder sobreviure.

En aquest llibre no trobareu un al·legat polític, ni és un assaig sobre terrorisme, ni tan sols el podem considerar el testimoni d’una víctima. Lançon ha escrit la seva experiència, única, intransferible, i ho ha fet perquè hi ha vegades que l’única manera d’entendre les coses o a un mateix, és posar-ho per escrit.

“Ser(t) arquitecto” de María del Mar Arnús

Al carrer Muntaner, a l’altura de Rector Ubach, hi ha una placa de l’Ajuntament que anuncia que l’edifici  va ser projectat per l’arquitecte Josep Lluís Sert, i que és on es va instal·lar fins al final de la guerra.

Sert va néixer en una família nobiliària, a la que no li faltava de res. Aviat es va quedar orfe, i el seu oncle -el pintor Josep Maria Sert-, el va apadrinar i posar en contacte amb personatges rellevants de la cultura.

Ell va decidir estudiar per ser arquitecte, i quan va entrar a l’Escola d’Arquitectura, se li va obrir un món nou en el qual va prendre’n partit social i políticament.

Va reivindicar la dimensió social a l’arquitectura moderna fent una important labor social construint escoles, hospitals i habitatges per a obrers. A Barcelona hi tenim com a exemples la Casa Bloc o el Dispensari Central Antituberculós.

I es va vincular al republicanisme fins al punt de responsabilitzar-se del Pavelló de la República dins l’Exposició Universal de París (1937), i d’haver de marxar a l’exili un cop acabada la guerra.

Des dels Estats Units va continuar fent projectes com a urbanista en diferents països a escala mundial, sempre envoltat d’amics artistes internacionals com ell: Dalí, Picasso, Calder, Miró, Giacometti, Brossa, Foix i un interminable etcètera.

En aquestes memòries l’autora, que està casada amb un nebot de l’arquitecte, ha tingut accés als arxius de la família i als testimonis personals. Així ha pogut fer un relat en el qual els esdeveniments professionals estan lligats als aspectes privats de la seva vida i aquestes dues coses, equiparades en importància i rellevància, ens presenten un relat personal, professional i d’època. I tot plegat fa que SER(T) ARQUITECTO sigui d’ampli interès.

“Sirenes” de Jessica Love

Al Julià li encanten les sirenes. Tant, que a ell li agradaria ser una sirena. I si es fa una disfressa, què li dirà l’àvia?

Jessica Love omple de colors les pàgines d’aquest àlbum, que comença en l’autobús en el qual el Julià torna cap a casa amb la seva àvia, on hi troben tres dones adorables disfressades de sirenes.

Un cop a casa el nen aprofitarà que l’àvia es fa un bany per, amb molta imaginació i quatre coses agafades de pressa i corrents, li serveixin per convertir-se en una altra persona.

Quan l’àvia el veu li regala un collaret, i junts aniran a la rua en la qual tothom es disfressa: la majoria de sirenes, però també hi trobem pops o meduses.

La història trenca amb els estereotips femenins i amb les qüestions de gènere, parla de diversitat i de tolerància i ho fa de manera sensible i elegant.

Un àlbum que necessita molt poques paraules per dir-ho tot: que cadascú pot ser qui vulgui ser i com vulgui ser, i que ho ha de poder fer amb tota la llibertat.

Aquest àlbum il·lustrat ha guanyat el XX Premi Llibreter, un premi que no té dotació econòmica sinó el suport i reconeixement dels llibreters.

El podeu trobar publicat per Kókinos en català en versió d’Anna Duesa i en castellà, a la mateixa editorial, traduït per Esther Rubio.

Lectures per l’estiu (edició 2019)

Club de recomanacions d'estiu

SIS NITS D’AGOST  de Jordi Lara (edicions de 1984)

El mes d’agost de 2007 van trobar el cos sense vida de l’activista social Lluís Maria Xirinacs en una zona boscosa. La seva mort sempre va ser un misteri i Jordi Lara agafa aquest fer per fer una reconstrucció del personatge i una reflexió sobre el dret a decidir com viure un mateix, i també com morir.

 CANTO JO I LA MUNTANYA BALLA d’Irene Solà (editorial Anagrama)

Una novel·la coral explicada pels diferents habitants d’una vall de muntanya al Pirineu català (de les persones que hi viuen, però també de bèsties, fenòmens meteorològics i éssers fantàstics que cohabiten amb els humans). El passat, la memòria, les llegendes… donen forma i sentit a les vides del present.

4rt premi Llibres Anagrama de Novel·la. També disponible la traducció al castellà.

UNA CASA AMB RODES d’Ivan Jablonkla (editorial Anagrama)

Una novel·la autobiogràfica en què l’autor recorda els estius de la dècada dels 80 quan la seva família per iniciativa del seu pare, viatjava durant les vacances en una autocaravana per gran part d’Europa.  Un homenatge a la figura del pare i un cant a la llibertat aconseguida gràcies a la lluita de les generacions anteriors a la nostra.

També disponible la traducció al castellà.

PERSECUCIÓ de Toni Sala (editorial L’Altra)

Un home li confessa a la seva parella que va assassinar a la seva primera dona, i que va estar pres per aquest fet. A partir d’aquí la relació entre els dos s’esquinça així com els records comuns, i els dos personatges es troben davant d’un abisme inesperat.

RECORDS DEL FUTUR de Siri Hustvedt (edicions 62)

Una escriptora recupera el diari que va escriure quan just arribava a la ciutat de Nova York a finals dels anys 70. La novel·la és una conversa entre la persona que som i la que vam ser, la construcció d’un personatge vist i viscut en primera persona.

L’autora ha guanyat enguany el Premi Princesa d’Astúries de les Lletres. També disponible la traducció al castellà.

TERRA SOMNÀMBULA de Mia Couto (edicions del Periscopi)

Un home gran i un de jove es refugien de l’onada de violència que viu Moçambic en un autobús abandonat. Allí descobriran els quaderns d’un tercer personatge ja mort. Les històries –la del present i la que troben escrita- es barrejaran entre elles i amb la Història del país.

L’editorial donarà 1€ de cada llibre venut  a la Fundació Fernando Leite Couto, que treballa per la reconstrucció de Moçambic.

UNA LLETRA FEMENINA DE COLOR BLAU PÀL·LID de Franz Werfel (edicions de 1984)

Un alt funcionari vienès obre una carta escrita amb tinta de color blau pàl·lid. En ella una vella coneguda li sol·licita ajuda per a l’escolarització d’un noi amb pocs recursos, però aquestes paraules obre un torrent de records de la seva joventut i d’un vell amor.

També disponible la traducció al castellà.

QUI TEM LA MORT de Nnedi Okorafor (editorial Raig Verd)

Una novel·la de ciència-ficció que retrata una Àfrica llunyana, després d’un desastre nuclear i una mare i una filla que lluiten per sobreviure al desert i a la violència estructural de la societat, al racisme, al masclisme, la repressió, el fanatisme i les desigualtats.

VOZDEVIEJA d’Elisa Victoria (Blackie Books)

Marina és una nena de 9 anys una mica rata sàvia. Passarà l’estiu del 93 amb la seva àvia, que és també la seva millor amiga. Una veu tendra i molt divertida que ens porta als estius eterns de quan érem infants.

FRESAS SILVESTRES de Angela Thirkell (editorial Gatopardo)

La jove Mary Preston acudeix com a invitada a la casa de la seva tieta Agnes Rushwater, una dama anglesa acostumada a fer-se les tradicions a la seva mida i escoltar més aviat poc a aquells que l’envolten. Allà coneixerà a tota una galeria de parents llunyans extravagants però encantadors.

LOS FELICES DÍAS DEL VERANO de Fulco di Verdura (editorial Errata Naturae)

Un llibre de memòries i records de quan l’autor era petit i vivia en una antiga villa de Palermo amb les dones de la seva vida: la seva germana, la seva mare i la seva àvia. Un relat a mig camí entre “El Gatopardo” de Lampedusa i “La meva família i altres animals” de Durrell.

LA CHICA DE LA LEICA d’Helena Janeczek (Tusquets editores)

Tres personatges –cada un amb el seu punt de vista i la seva pròpia veu- expliquen la vida de la primera dona fotoperiodista, Gerda Taro. Coneguda més ser la parella de Robert Capa que pels seus treballs, Taro va lluitar al bàndol republicà durant la Guerra Civil i va morir al camp de batalla espanyol l’any 1937.

Premi Strega de 2018. També disponible la traducció en català.

NO CERRAMOS EN AGOSTO d’Eduard Palomares (Libros del Asteroide)

Un detectiu en pràctiques s’ha d’ocupar durant el mes d’agost de l’agència per qui treballa. Sembla una feina senzilla –encara que mal pagada-, però es complica en el moment que rep el primer cas. Una novel·la clàssica del gènere de detectius, però ambientada a la Barcelona actual.

13 de Steve Cavanagh (Roca editorial)

Com es pot resoldre un cas d’assassinat quan l’acusat és innocent i l’assassí forma part del jurat popular? Una volta a la típica novel·la negra on el temps i el sistema judicial juguen a favor de l’assassí.

UNA EXISTÈNCIA DE PAPER d’Al Berto (Lleonard Muntaner editors)

Un poemari intimista en què el poeta explica la seva manera de viure. Davant de l’angoixa personal i col·lectiva, Al Berto opta per una vida fràgil, però seva, modesta, però autèntica, incurable, però rebel, una existència de paper.

 OTRA VIDA POR VIVIR de Theodor Kallifates (editorial Galaxia Gutenberg)

Després de més de cinquanta anys vivint a Suècia i escrivint novel·les en la llengua del seu país d’acollida, l’escriptor grec Theodor Kallifates es troba sense paraules, creu que ja no pot escriure més. Aquest buit el farà reflexionar sobre la migració, el racisme, els orígens i la llengua, sobretot la petjada que deixa en cadascú de nosaltres la que ha estat la nostra llengua materna.

TSUNAMI: MIRADAS FEMINISTAS edició de Marta Sanz (editorial Sexto Piso)

L’escriptora Marta Sanz convoca a un grup d’autores de generacions, realitats i procedències diverses perquè escriguin un text autobiogràfic sobre el fet de ser dona, el que ha suposat en el seu dia a dia, en les seves carreres i en la seva família.

En el recull hi trobem les veus de Pilar Adón, Flavita Banana, Nuria Barrios, Cristina Fallarás, Laura Freixas, Sara Mesa, Cristina Morales, Edurne Portela, María Sánchez i Clara Usón.

SALVAR VIDAS EN EL MEDITERRÁNEO: UN PANFLETO ÍNTIMO SOBRE EL RACISMO de Sandro Veronesi (editorial Anagrama)

Un conjunt de textos, cartes, tuits i reflexions de l’escriptor italià Sandro Veronesi al voltant de la crisi de refugiats que estem vivint i sobre la seva experiència amb l’ONG Proactiva Open Arms.

Dins de la col·lecció Nuevos Cuadernos Anagrama. També disponible en català.

El secret d’en Joe Gould

Qui va ser Joe Gould? Va ser l’últim bohemi del Village, títol del qual presumia amb elegància melancòlica. Com a tal, se sentia amb el deure de ser un espectacle en si mateix; no hi havia res casual en la seva persona: era pretesament ridícul, presumptuós, inquisitiu, tafaner, burleta, sarcàstic i groller.

Desprenia la imatge de filòsof gandul que està escrivint un llibre sense forma anomenat “Història oral del nostre temps”, un manuscrit ingent que consta d’uns nou milions de paraules, totes escrites a mà només llegibles per ell amb la intenció de passar a la posteritat com l’historiador més brillant del segle. En la “Història oral” recopilava les coses que havia vist i sentit: un text sense forma –no li cal- on s’acumulen converses anotades literalment, biografies, relats, descripcions…

Però la veritable obra literària d’en Joe Gould és la màscara que es construeix, la de l’Autor excèntric d’un gran llibre misteriós i inèdit, ell mateix és la seva construcció literària i Mitchell, que descobreix el secret, assumeix el seu paper, segueix la farsa i escriu els retrats de Gould.

I qui va ser Joseph Mitchell? Va ser un dels principals escriptors americans del segle XX i pare del periodisme actual.

Els dos textos que es reuneixen en el llibre “El secret d’en Joe Gould” (edicions de 1984, traducció de Griselda Garcia) són dos articles que Mitchell va escriure per la secció “Perfils” del The New Yorker: el primer, “El Professor Gavina”, es publica el desembre de 1942 i vint-i-dos anys després l’autor torna al mateix personatge, i el setembre de 1964 veurà la llum “El secret d’en Joe Gould”.

Com en Gould, Mitchell abans d’arribar a Nova York sempre s’havia sentit fora de lloc, Nova York és on els dos se senten com a casa i la mateixa ciutat es converteix en el personatge principal de tota la seva literatura, amb la que explica coses que passaven desapercebudes a la majoria de gent.

Parlant d’en Gould es va adonar que, en certa manera, escrivia sobre ell mateix: “sempre tries a algú proper que, fet i fet, acaba fent-te escriure sobre tu mateix”. Així, tant en les autobiografies com en les biografies, igual que en la història, els fets no diuen tant com les paraules i és preferible una bona ficció que una realitat mediocre.

Canteu, esperits, canteu

La història de “Canteu, esperits, canteu” de Jesmyn Ward (Edicions del Periscopi/editorial Sexto Piso) està explicada a tres veus: La de la Leoni, una mare jove i perduda. La d’en Jojo, el seu fill de dotze anys amb un do heretat de la seva família materna, que comparteix amb les dones de l’estirp i que està molt vinculada a la religió espiritista del sud d’Estats Units. I la d’en Richie, un esperit que es troba atrapat en el limbe.

La Leoni ha decidit agafar els seus dos fills i muntar-los en un cotxe decadent amb una companya de feina (ionqui com ella i que també té el seu marit empresonat) per anar a buscar a la presó en Michael, el seu gran amor, pare dels seus fills i que sempre ha avantposat a qualsevol altra persona.

El seu fill Jojo, que per experiència desconfia de la seva mare, del seu humor voluble i de totes les seves idees, preferiria quedar-se amb els seus avis, qui s’han fet responsables de tots ells des de sempre, però no li queda més remei que fer el viatge amb la seva mare a càrrec de la seva germana petita Kayla fins a la presó de Parchman. En arribar a la presó s’uneix al grup familiar l’esperit d’un noi, en Richie, que reconeix en el Jojo el seu antic company d’empresonament: en River, l’avi dels nens. L’esperit necessita saber què va passar en el moment de la seva mort per poder descansar finalment i creu que en River, el seu amic i protector, pot ajudar-lo a travessar el llindar.

Amb aquests tres fils, l’autora teixeix un viatge que travessa Estats Units i indaga en l’origen del dolor i la violència en la família d’en Jojo, de la mateixa manera que aquest dolor i violència també és part de la història del país. Ward ens parla de com el passat corca les relacions actuals dels diversos membres, de com els morts estan més que presents en el nostre dia a dia, i de com és de difícil intentar ignorar les arrels i les tradicions en tant ens conformen com a individus.

La dona del vestit blau

“El vestido azul” de Michèle Desbordes, a editorial Periférica.

“Camille Claudel au bonnet” d’Auguste Rodin

Camille Claudel va ser una escultora francesa de finals del segle XIX que va viure sempre a l’ombra del geni del també escultor Auguste Rodin. Els últims trenta anys de la seva vida va estar internada en un institut psiquiàtric, on va morir de manera anònima.

Claudel viatja amb 19 anys a París per estudiar Art i és allí on coneix a Rodin – ja és un escultor madur i consagrat- que fa de professor per a un grup de joves artistes. Les primeres obres que Rodin veu de Claudel, l’impressionen pel seu realisme i expressionisme, tan allunyat del gust per l’Art Noveau que imperava a l’època. Al principi, com a estudiant amb altres alumnes, participa en la creació d’algunes de les obres de Rodin al seu taller, i de seguida (malgrat que siguin obres col·laboratives i que els alumnes hagin de seguir fidelment les indicacions del mestre), Claudel destaca per la seva originalitat, geni, talent i ferotge voluntat.

“Buste de Rodin” de Camille Claudel

És en el centre on acabarà els seus dies que arrenca la novel·la de Michèle Desbordes, “El vestido azul” (Periférica, 2018): a les primeres pàgines ens presenta una dona asseguda en un banc esperant, esperant a algú que mai arribi, esperant que passin els dies i els anys, esperant i recordant el que quasi imagina com una altra vida. Amb aquest llibre, Desbordes volia escriure una novel·la, tota ficció, sobre una dona i les circumstàncies que l’han portat a acabar els seus dies en una institució psiquiàtrica, sola i allunyada de París, de l’art i de la gent que la va conèixer.

A pesar que no va ser reconeguda en vida com a l’artista que va ser i no només com una amant més de Rodin, a partir dels anys vuitanta a França, en un context de redescoberta d’artistes femenines en les diferents disciplines, hi ha hagut la ferma voluntat de descobrir la seva persona i el seu art al gran públic: un llibre (“Une femme” d’Anne Delbée, 1982) i una pel·lícula (“Camille Claudel” de Bruno Nuytten, 1988), suposen el punt de partida de la recuperació de la figura de Camille Claudel que ha culminat amb nombroses retrospectives de la seva obra escultòrica als museus d’arreu del món, l’obertura d’un museu amb el seu nom on es pot veure part de la seva obra i una sala al Museu Rodin de París dedicat a les obres de Claudel i a mostrar la influència fonamental de la jove artista en l’art de Rodin. Desbordes, però, no ha volgut escriure una biografia més de l’artista sinó de la persona amb les seves pors, els seus records, els seus somnis i la seva tristesa.

Camille Claudel treballant al seu taller de Rue Notre-Dame -des-Champs