La casa de 1908

“Micra” és la col·lecció de textos breus i singulars de l’editorial Minúscula, que ha triat el primer relat dels tres que formaven el volum “Madrigale” per ser el més representatiu de l’autora Giulia Alberico (i que tradueix al castellà César Palma).

La casa de 1908 es posa en marxa quan s’anuncia que serà venuda i ella, que no vol ser
ocupada per estranys, comença a parlar-nos de les persones que ha acollit i de tot el que ha passat a les seves estances.
Teresa i Leandro deixen Argentina per donar forma a una casa de principis del segle XX, amb aspecte sòlid, de gran portal, escales de pedra, finestres i balcons que donen al jardí o al mar.
És el centre de la família, l’escenari on hi passen les coses bones i les més dolentes, perquè hi passa la vida de tres generacions. Naixements, enamoraments, riures però també epidèmies, dolors i guerres.
És el testimoni del pas del temps i del que això suposa, de que les coses canvien i que els costums i els hàbits envelleixen i donen pas a nous. Així la família hi deixa de viure
habitualment per fer-ho només de forma temporal, i enlloc de ser el centre de tot passa a ser gairebé un record.

Al final, la pregunta és si vendre o no. I aquesta pregunta porta implícita una qüestió que és molt més important, i que és què fer amb els nostres records (i els familiars) i per tant amb el nostre passat. Quin paper hi juga el lloc on tot ha passat, i les coses que s’han anat heretant, comprant, construint o reparant. Què fer amb els objectes que ens sobreviuran.
És la mateixa casa la que narra, explica el que veu i escolta sense jutjar ni valorar. Ho fa en primera persona i condicionada pel fet de ser immòbil i no veure més enllà del mateix carrer en el que està ubicada.Això dóna una originalitat al text, a l’enfocament i a les històries que exposa amb nostàlgia però sense caure en sentimentalismes, i no passa per alt la Història en majúscula: la del feixisme i la del socialisme a Itàlia.

BARCELONA 04 07 2018 Encuentro con Giulia Alberico en el Hotel Continental Palacete Publica La casa de 1908 FOTO FERRAN SENDRA

L’autora parla de sentiments i coneixements sense assenyalar-los explícitament, perquè entén la universalitat del tema que toca (el pas del temps, la vida i la mort) i que cada lector els viurà de la seva manera.

Anuncis

El secret d’en Joe Gould

Qui va ser Joe Gould? Va ser l’últim bohemi del Village, títol del qual presumia amb elegància melancòlica. Com a tal, se sentia amb el deure de ser un espectacle en si mateix; no hi havia res casual en la seva persona: era pretesament ridícul, presumptuós, inquisitiu, tafaner, burleta, sarcàstic i groller.

Desprenia la imatge de filòsof gandul que està escrivint un llibre sense forma anomenat “Història oral del nostre temps”, un manuscrit ingent que consta d’uns nou milions de paraules, totes escrites a mà només llegibles per ell amb la intenció de passar a la posteritat com l’historiador més brillant del segle. En la “Història oral” recopilava les coses que havia vist i sentit: un text sense forma –no li cal- on s’acumulen converses anotades literalment, biografies, relats, descripcions…

Però la veritable obra literària d’en Joe Gould és la màscara que es construeix, la de l’Autor excèntric d’un gran llibre misteriós i inèdit, ell mateix és la seva construcció literària i Mitchell, que descobreix el secret, assumeix el seu paper, segueix la farsa i escriu els retrats de Gould.

I qui va ser Joseph Mitchell? Va ser un dels principals escriptors americans del segle XX i pare del periodisme actual.

Els dos textos que es reuneixen en el llibre “El secret d’en Joe Gould” (edicions de 1984, traducció de Griselda Garcia) són dos articles que Mitchell va escriure per la secció “Perfils” del The New Yorker: el primer, “El Professor Gavina”, es publica el desembre de 1942 i vint-i-dos anys després l’autor torna al mateix personatge, i el setembre de 1964 veurà la llum “El secret d’en Joe Gould”.

Com en Gould, Mitchell abans d’arribar a Nova York sempre s’havia sentit fora de lloc, Nova York és on els dos se senten com a casa i la mateixa ciutat es converteix en el personatge principal de tota la seva literatura, amb la que explica coses que passaven desapercebudes a la majoria de gent.

Parlant d’en Gould es va adonar que, en certa manera, escrivia sobre ell mateix: “sempre tries a algú proper que, fet i fet, acaba fent-te escriure sobre tu mateix”. Així, tant en les autobiografies com en les biografies, igual que en la història, els fets no diuen tant com les paraules i és preferible una bona ficció que una realitat mediocre.