Mirall trencat

Salvador Valldaura compra una torre a la part alta de Sant Gervasi, en un carrer a mig fer, al costat d’un camp i voltada d’un gran jardí que a la banda de darrere i més enllà d’una esplanada, es converteix en un bosc. L’antic propietari fa temps que l’ha abandonada, així és que s’afanya perquè les obres estiguin llestes mentre la seva dona i ell viuen entre París i una masia que té a  Vilafranca. Quan Teresa Goday veu el que serà casa seva està més que contenta, des de l’entrada la torre sembla un mirall.

Tota la novel·la “Mirall trencat” transcorre bàsicament en aquesta casa, que veu passar tres generacions d’una família de la burgesia catalana que viu en l’abundància i en una  mena de bombolla, en una època i en una societat molt ben dibuixada per l’autora.

Amb tota mena de detalls, alguns d’importants i d’altres no gens, coneixem la casa i els mobles, les flors, les plantes i el jardí, les robes, els vestits i els abrics, les fonts, els ocells i les gàbies. Coneixem també la vida que s’hi fa, les visites i les tasses de te, les professions il·lustres i el servei, els jocs dels nens i els problemes dels grans, les alegries i les tristeses… I és que Mercè Rodoreda ens presenta uns personatges que, més enllà de la seva classe social i del moment i el lloc que els toca viure, són persones normals. No hi ha dolents ni bons, o tots són una mica de cada segons el moment i les circumstàncies. Normalment els hi passen coses també normals i, de tant en tant, alguna d’extraordinària.

Ens ho escriu i descriu sense pressa, explicant el que vol explicar i fent-ho amb mesura (diu que la desmesura sempre li ha fet molta por), creant un ambient i una època, mantenint un estat de falsa calma que saps que et portarà al de l’explosió perquè fa estona que mastegues la tragèdia. I, si estàs atent, moltes te les anuncia envoltades de paraules i descripcions. I així et parla de les grans coses: de la vida, de l’amor, de la passió, de la família, dels fills, dels lligams, de la infidelitat, de les relacions, de la pèrdua, de la mort, del pas del temps, de les coses que s’acaben i de les que canvien i passen a ser unes altres, del que ha sigut tant i pot acabar sent res en lloc de tot, …

Juga amb tot, i et porta. I juga amb el lector, i t’embolcalla. I sempre guanya.

Llegim i rellegim la Rodoreda. I tornem a donar les gràcies a Club Editor i a la seva editora Maria Bohigas per acomanyar-nos el passat 17 de setembre en el club que es va convertir, una altra vegada, en una vetllada en homenatge a l’autora.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s