Des de Casa Usher Llibreters us volem recomanar aquest curós retrat psicològic de la Catalunya del segle XX, que ja fou editat en anterioritat per Empúries i que ara s’ha encarregat de recuperar l’Altra Editorial.
Repassant la història d’un diari cabdal com “La Vanguardia”, Gaziel s’encarrega de dissecionar magistralment els fonaments de la nació catalana i denuncia, amb veu alta i clara, que els dirigents del rotatiu no garanteixen la llibertat periodística i sí volen tenir als periodistes que hi escriuen sota control.
Agustí Calvet (Sant Feliu de Guíxols 1887-1964), més conegut com Gaziel, fou un escriptor i periodista català, considerat per a molts com el primer periodista modern de l’Estat Espanyol i el primer en donar una òptica internacional als seus escrits. Els seus escrits periodístics, carregats d’anàlisi polític i reflexió històrica, ben aviat es van convertir en referència per a polítics i per a una gran part de l’opinió pública. Des d’una visió no exempta de crítica, Gaziel sovint s’encarrega d’analitzar la difícil relació que mantenen Catalunya i Espanya des d’un plantejament centrista i contrari als extremismes propugnats per la dreta i l’esquerre, encara que, durant el franquisme, va defensar un catalanisme sense complexos, profundament desenganyat de les classes dirigents espanyoles.
Estem davant d’un llibre que analitza la creació de “La Vanguardia” i aquells que la van fer possible, a més a més de parlar-nos dels orígens d’un dels diaris més transcendentals del país. Gaziel hi explica com Miquel dels Sants Oliver, un dels tres directors que tenia el diari el convenç per escriure per a “La Vanguardia”, unes cròniques titulades “Diario de un estudiante en París”. El periodista passava a convertir-se en un dels més llegits a Catalunya, Espanya i part de l’Amèrica Llatina. Gaziel ens parla del diari des de dins, i no escatima crítiques per als germans Godó, protegits sempre a l’ombra del partit liberal, dels quals diu que posaven el diari al servei del caciquisme centralista. Gràcies a Modesto Sánchez Ortiz que n’assumeix la direcció, el diari es transforma i es modernitza.
Ramón Godó, obscur i anticatalanista, heretarà el diari i el tornarà a convertir en un diari partidista i centralista, fidel a l’ordre establert. Un cop incorporat Gaziel a ple rendiment, sent-ne el redactor en cap, elabora unes cròniques del tot contraries al servilisme que imposava la direcció. Gràcies al suport de Miquel dels Sants Oliver, Gaziel pot seguir fent la seva tasca amb una certa llibertat de pensament, fins que Oliver emmalalteix i mor. En una etapa difícil, que va de 1919 al 1936, Gaziel no defugirà la responsabilitat i s’integrarà a la direcció del diari, transformant-lo poc a poc en un rotatiu més modern, catalanista cosmopolita.
Arriba doncs un període on Agustí Calvet ha de fer mans i mànigues per salvar el diari dels extremismes de dreta i esquerre, fins que es veu obligat a exiliar-se, amenaçat per l’Espanya del Caudillo. Degut a l’avenç del nazisme, es veu obligat a tornar l’any 1940 i fou processat per les autoritats franquistes degut a les seves idees catalanistes. Va ser absolt, però ja no podrà exercir de periodista.
Des de Casa Usher Llibreters us volem recomanar aquest curós retrat psicològic de la Catalunya del segle XX, que ja fou editat en anterioritat per Empúries i que ara s’ha encarregat de recuperar l’Altra Editorial.
Repassant la història d’un diari cabdal com “La Vanguardia”, Gaziel s’encarrega de dissecionar magistralment els fonaments de la nació catalana i denuncia, amb veu alta i clara, que els dirigents del rotatiu no garanteixen la llibertat periodística i sí volen tenir als periodistes que hi escriuen sota control.
Agustí Calvet (Sant Feliu de Guíxols 1887-1964), més conegut com Gaziel, fou un escriptor i periodista català, considerat per a molts com el primer periodista modern de l’Estat Espanyol i el primer en donar una òptica internacional als seus escrits. Els seus escrits periodístics, carregats d’anàlisi polític i reflexió històrica, ben aviat es van convertir en referència per a polítics i per a una gran part de l’opinió pública. Des d’una visió no exempta de crítica, Gaziel sovint s’encarrega d’analitzar la difícil relació que mantenen Catalunya i Espanya des d’un plantejament centrista i contrari als extremismes propugnats per la dreta i l’esquerre, encara que, durant el franquisme, va defensar un catalanisme sense complexos, profundament desenganyat de les classes dirigents espanyoles.
Estem davant d’un llibre que analitza la creació de “La Vanguardia” i aquells que la van fer possible, a més a més de parlar-nos dels orígens d’un dels diaris més transcendentals del país. Gaziel hi explica com Miquel dels Sants Oliver, un dels tres directors que tenia el diari el convenç per escriure per a “La Vanguardia”, unes cròniques titulades “Diario de un estudiante en París”. El periodista passava a convertir-se en un dels més llegits a Catalunya, Espanya i part de l’Amèrica Llatina. Gaziel ens parla del diari des de dins, i no escatima crítiques per als germans Godó, protegits sempre a l’ombra del partit liberal, dels quals diu que posaven el diari al servei del caciquisme centralista. Gràcies a Modesto Sánchez Ortiz que n’assumeix la direcció, el diari es transforma i es modernitza.
Ramón Godó, obscur i anticatalanista, heretarà el diari i el tornarà a convertir en un diari partidista i centralista, fidel a l’ordre establert. Un cop incorporat Gaziel a ple rendiment, sent-ne el redactor en cap, elabora unes cròniques del tot contraries al servilisme que imposava la direcció. Gràcies al suport de Miquel dels Sants Oliver, Gaziel pot seguir fent la seva tasca amb una certa llibertat de pensament, fins que Oliver emmalalteix i mor. En una etapa difícil, que va de 1919 al 1936, Gaziel no defugirà la responsabilitat i s’integrarà a la direcció del diari, transformant-lo poc a poc en un rotatiu més modern, catalanista cosmopolita.
Arriba doncs un període on Agustí Calvet ha de fer mans i mànigues per salvar el diari dels extremismes de dreta i esquerre, fins que es veu obligat a exiliar-se, amenaçat per l’Espanya del Caudillo. Degut a l’avenç del nazisme, es veu obligat a tornar l’any 1940 i fou processat per les autoritats franquistes degut a les seves idees catalanistes. Va ser absolt, però ja no podrà exercir de periodista.
Casa Usher Llibreters 