“La família del meu pare” de Lolita Bosch

Potser el subtítol “Una novel·la” fa referència al que ja ens anuncia al començament:

“Jo no vaig néixer en un lloc sinó en una història. Vinc d’un passat fet amb coses que no es poden dir, i que s’han convertit en una ciutat inventada”

En qualsevol cas el que fa Lolita Bosch és un retrat familiar recreant la vida dels seus avantpassats i un homenatge al seu pare absent, en una mena de recerca personal dels seus orígens i de les seves arrels.

Per això tira fins a cinc generacions enrere, el seu rebesavi, i ens parla de cinc pilars de la seva família, els cinc Ròmul Bosch.

Tots ells estan vinculats a la ciutat de Barcelona, així és que a la vegada va fent un retrat reconciliador amb la ciutat en la qual ella va néixer el 1970, partint del Ròmul alcalde el 1905 i, per exemple, responsable del Moll de la Fusta.

Escriure sobre tot això, remoure, tornar-hi suposa un exercici complicat.

En queda constància en l’assaig que va escriure posteriorment, “ARA, ESCRIC” en el que explica entre altres coses que “la literatura té una capacitat d’agressió tan concisa, amb tanta punteria, tan absoluta, que em sentia absolutament exposada, que mai abans no havia sabut el mal que feia escriure”

Ella ho aconsegueix amb un fil narratiu que fa salts del present al passat, de les seves vivències actuals a les vivències dels seus avantpassats, abraçant realitats i records que il·lustra amb fotografies i documents. I tots aquests trossos de vida que va narrant els reuneix de tal manera que li permet muntar el trencaclosques de la memòria.

Parla d’escriptura també, de lectura, d’autors, de cites.

I aconsegueix que aquesta novel·la amb records íntims, amb fragments literaris d’altres autors, amb el retrat de la ciutat de Barcelona explicant els seus esdeveniments i canvis, i sobretot amb la complicitat de la seva veu narradora i d’un text oral més que literari, amb el seu realisme i amb una mica de poesia i sobretot amb moltes preguntes, passi a ser una novel·la una mica de tots.

Ella la dedica al seu pare i al seu germà, també un Ròmul.

Diu en una entrevista que escriure-la li va suposar com una darrera oportunitat d’estar amb el seu pare, i que la literatura serveix com un estoig: les coses no passen, es queden.

I jo em quedo amb tot però acabo amb el seu final:

“… significa també que el món és un lloc d’una resistència rabiosa, absolutament viu. I que tots nosaltres encara som aquí”

“Les petites virtuts” de Natalia Ginzburg

En el proper club de lectura parlarem del llibre “Les petites virtuts” de Natalia Ginzburg. Serà el dilluns 20 de març a les 19h.

“Las petites virtuts” de Natalia Ginzburg són onze articles escrits entre 1944 i 1962, onze petites biografies, onze relats sobre la immensitat de les petites virtuts de la vida, l’amor, els fills, l’ofici d’escriptor, el silenci… Uns relatats que va ser incapaç de corregir posteriorment -com reconeix en el pròleg de la primera edició-, de manera que mostren el canvi en el seu estil i són testimoni del temps en què van ser escrits.

En aquest breu llibre, Ginzburg ens parla de nostàlgia, exili i llar, maternitat, responsabilitat, amistat, tristesa, amor, guerra, por, escriptura, llibertat, soledat, de tot allò que la formen com a dona i com a autora.

En el club ens acompanyaran la traductora de l’edició castellana (editorial Acantilado), Celia Filipetto, i l’editora de l’edició catalana (Àtic de Llibres), Claudia Casanova.

Editorial Salamandra: febrer del 2017

L’Hoste del mes de febrer és Salamandra, una editorial que amb un catàleg de vertigen no ha parat de créixer i oferir-nos títols i autors que estan instal·lats en el nostre imaginari de lectors.

Per començar la història des del començament ens hem de remuntar al 1989 amb l’obertura d’Emecé a Barcelona que, com a filial de l’argentina, ve amb un catàleg amb autors com Borges, Camus, Kafka o Faulkner.

El 1992 l’editorial creix sota la direcció de Pedro del Carril i de Sigrid Krauss, fins que l’any 2000 Emecé es ven al Grupo Planeta i els dos editors adquireixen la totalitat de la part d’Espanya i passen a denominar-se Salamandra.

Sigrid Krauss

Incorporen autors tan importants com Márai, Sijie o Némirovsky i protagonitzen campanades editorials amb ressò a tot el sector del llibre amb encerts tan grans com el títol “El niño con el pijama de rayas” o la sèrie de Harry Potter.

I els acompanya “El petit príncep” que, com ells, no para de créixer mai.

Amb la creació dels diferents segells: Black, Català, Graphic, Fun&Food i Blue han anat ampliant el seu públic lector, entrant a noves cases i arribant a més gent.

Es fa difícil fer una tria de títols, així és que us deixem una recomanació especial d’un autor, que pot haver passat desapercebut i a nosaltres ens agrada, amb la seva obra prima.

L’estrena del jove autor Jon McGregor no podia portar un títol més bonic:

“Si nadie habla de las cosas que importan”.

En un carrer d’una ciutat anglesa el darrer diumenge d’un estiu, tot sembla transcórrer normalment fins que hi ha un terrible accident.

Tres anys després, una jove recorda el que va passar aquell dia. I és que les coses importants, aquelles de les que ningú en parla, tenen pes en el seu present tal com van marcar el seu passat.

Una novel·la amb tensió i suspens fins a la darrera pàgina.

Del mateix autor venen després “Tantas maneras de empezar” i “Ni siquiera los perros”.

No hi ha excuses. Llegiu Salamandra. Llegiu.

 

El Llop: Rei de la Casa de febrer del 2017

El Llop és segurament el personatge que surt a més contes i quasi sempre li toca fer el paper de dolent, de salvatge i de ferotge.

Normalment té gana, i busca la manera de cruspir-se algun animaló i, si en té molta, alguna persona!

Però normalment també, n’acaba sortint mal parat.

Per exemple a La Caputxeta Vermella. Ja al bosc es pensa un bon pla per menjar-se-la, però  lluny d’això no es pot ni conformar amb l’àvia perquè  el caçador li obre la panxa abans de poder fer la digestió…

Il·lustració de Marta Cabrol

O a Els Tres Porquets, que després de bufar i tirar enlaire dues cases es troba amb què li han deixat una olla al foc sota la xemeneia de la tercera, i es crema el cul.

Fem Rei de la Casa al Llop i els convidem a tots, els dolents i els no tan dolents.

Perquè és un personatge que ens agrada molt i que surt a molts dels contes que també ens agraden molt.