El perro de terracota

camilleriPara el próximo club de lectura hemos escogido una novela negra: el segundo caso del comisario Salvo Montalbano, el personaje más famoso del autor siciliano Andrea Camilleri.

Entre las diferentes tramas que está investigando el comisario -un robo en un supermercado, la detención de un capo de la mafia siciliana apodado Tano el Griego, un accidente de un conocido político de la ultra derecha…-, conoceremos a un personaje ingenioso, malhumorado pero gracioso, gourmet y buen bebedor. En los casos de Montalbano, nos atrapa tanto el misterio como la personalidad del comisario.

targeto-terracota

En esta sesión del club de lectura nos acompañó Jordi Canal, director de la biblioteca La Bòbila de l’Hospitalet (especializada en novela negra) y nos recomendó otros títulos de éste género:

  • “Total Khéops”, “Chourmo” y “Soleá” de Jean Claude Izzo
  • “La inmena oscuridad de la muerte” y “Hasta nunca, mi amor” de Massimo Carlotto
  • “Los mares del sur” de Manuel Vázquez Montalbán
  • “La promesa” de Friedrich Dürrenmatt
  • “La tristeza del samurái” de Víctor del Árbol
  • “Yo fui Johnny Thunders” y “No llames a casa” de Carlos Zanón
  • “Una suerte pequeña” de Claudia Piñeiro
  • “Perfidia” de James Ellroy

img-20161121-wa0001

Anuncis

Em dic Lucy Barton / Me llamo Lucy Barton

lucy-bartonEn aquesta novel·la, una noia d’origen humil i de poble marxa a estudiar a la universitat, i després viu a Nova York amb la seva nova família. Una operació d’apèndix l’obliga a fer una parada en la seva vida que coincideix amb la visita de la seva mare, amb qui feia molts anys que havia perdut el contacte. Les seves converses van del passat al present en una revisió de la seva història, que són anècdotes i vivències normals i corrents, però que les reconciliaran.

Lucy, la protagonista i veu narradora és una dona que, sota una aparença d’una vida ideal, amaga una persona sensible, insegura i marcada per una infància traumàtica. Des de ben petita, la literatura li serveix per escapar de la realitat, tant en el paper de lectora com en el d’escriptora.

Elizabeth Strout és una escriptora americana que l’any 2010 va guanyar el premi Llibreter amb la novel·la “Olive Kitteridge“, i amb la mateixa novel·la un any abans havia guanyat el premi Pulitzer.

El passat 17 d’octubre en el club ens va acompanyar l’editor d’edicions de 1984, Josep Cots.

club-lucy

Tú no eres como otras madre

tu-no-eres-como-otras-madresElse, la madre de la autora, nace en 1893 y muere en 1949. El libro cubre todo este periodo histórico, pero se concentra en los felices años 20, en el Holocausto y en la II Guerra Mundial. Como parece que ocurrió en la realidad, en la familia de Angelika nadie quiso darse cuenta del terror que les amenazaba. Hay muchos momentos en que su padre, Erich -al que apodan el Bueno-, cree imposible que los hechos que están ocurriendo en Alemania contra los ciudadanos judíos.

Angelika cuenta la historia de su madre a partir de trozos de diarios, cartas, obras de teatro que Else escribió, pero también usa sus recuerdos, las conversaciones con su hermana y con las amistades de su madre para reconstruir la vida de una mujer excepcional.

Tú no eres como otras madres” mezcla biografía, historia, novela, documentación histórica… y los sentimientos de la autora puesto que es parte implicada de aquello que nos cuenta.

Paramos el club de lectura en verano y volvimos a empezar con fuerza el 26 de setiembre acompañados de Irene Antón de Errata Naturae.

club-madres

La confessió de la lleona / La confesión de la leona

confessio-lleonaEn un petit llogaret de Moçambic, els lleons tenen atemorits a tots els habitants perquè des de fa un temps assassines a les dones de la tribu. Un caçador arriba amb la missió d’acabar amb aquesta amenaça. A través del seu diari i dels d’una noia del poblat, coneixem la vida i les creences dels habitants i la situació de la dona a l’Àfrica.

Les protagonistes de la novel·la són les dones, Mia Couto denúncia l’opressió que pateixen i el paper que juguen en la societat. L’autor troba una manera amb la que elles es puguin rebel·lar, immolant-se per reclamar justícia i per acabar amb el silenci, la misèria i el captoveri que imposa una societat patriarcal i estructuralment violenta contra les dones fins al punt de negar-les com a persones.

Els diaris de Mariamar i el caçador Baler s’alternen durantla-confesion-de-la-leona la novel·la. Les dues veus aconsegueixen mesclar d’una manera versemblant allò imaginat amb la realitat, allò possible amb allò impossible, la vida amb la mort… Encara que el que expliquen els diaris és el moment actual, els narradors tornen contínuament a fets del passat, com si el present només es pogués entendre com una conseqüència del que ja ha passat. Sempre sentim que sobrevola una premonició de que les coses no poden acabar bé.

En aquest club de lectura (que vam fer el 20 de juny de 2015) ens va acompanyar l’editor d’edicions del Periscopi que ha publicat la versió en català, Aniol Rafel.

I Concurs d’il·lustració de Casa Usher

Bases del concurs

1.- PARTICIPACIÓ

El concurs està obert a qualsevol persona major de 18 anys, sense cap altre limitació que la d’acceptar la resta de bases.

La participació és lliure i gratuïta.

Les persones que participin ho faran de manera individual.

2.- TEMA

El tema és d’inspiració literària.

Els participants hauran de fer una il·lustració a partir del Cant XII, (175-200) de l’Odissea d’Homer (pàgs. 216 i 217 en la versió de Joan F. Mira, editada per Proa):

…Vaig taponar-los a tots les orelles, un rere de l’altre,

i ells m’amarraren enmig de la nau les cames i els braços,

dret en la base del pal i amb les cordes lligades a l’arbre.

Ben asseguts, anaven batent amb els rems l’aigua grisa.

Quan ens trobàvem ja a la distància d’un crit de persona,

ràpids, volant, no se’ls va escapar que la nostra nau àgil

se’ls acostava, i em varen cantar amb veu melodiosa:

“Vine, Ulisses, honor dels aqueus i home digne de glòria,

fes aturar el vaixell i acosta’t i escolta les nostres

veus. Ningú no ha passat per ací amb la seua nau negra

sense escoltar la veu dolça com mel que ens ix de la boca;

i després de gaudir-ne se’n va, sabent més que sabia.

Ja coneixem tot allò que a les planes extenses de Troia

han suportat els argius i els troians per volença divina;

i sabem tot el que passa damunt de la terra fecunda”.

Van dir això amb bellíssima veu, i el meu cor desitjava

tant escoltar-les que vaig ordenar als companys que em soltaren

fent-los senyals amb les celles; i ells, amb l’esquena corbada,

no van deixar de remar. Perimedes i Euríloc s’alçaren

i em van lligar més estret i més fort i amb més cordes encara.

I després que passàrem de llarg i ja no se sentia

ni la cançó ni la veu amb què aquelles sirenes cantaven,

ràpidament els meus homes lleials es llevaren la cera

amb què els havia tapat les orelles, i em van deixar lliure…

3.- FORMAT I TÈCNIQUES

L’obra presentada serà original i inèdita. Sempre que la seva presentació respongui al format que s’especifica, els treballs es poden realitzar en qualsevol estil o tècnica.

El tamany dels originals ha de ser de 420mm x 549mm (Din-A2).

4.- PRESENTACIÓ D’ORIGINALS

L’entrega dels originals serà en paper a la mateixa llibreria (c/ Santaló 79, 08021 Barcelona). En el cas de voler enviar els originals per correu, s’adreçarà el paquet a la mateixa adreça i ho farà pel seu compte i risc, sent les despeses íntegrament al seu càrrec.

En el dors de l’obra s’especificarà el títol de la il·lustració i s’haurà d’entregar acompanyat d’un sobre tancat amb el nom i les dades de contacte de l’autor.

La recepció d’originals s’obrirà el 15 de setembre a les 10h i fins el 30 de novembre de 2016 a les 20,30h.

Per tal de facilitar-ne l’exposició, les obres es presentaran muntades sobre un suport de cartró ploma del mateix tamany que l’original (A2).

5.- JURAT

El jurat estarà format per representants dels diferents agents del món del llibre: Paula Jarrin (llibretera de la llibreria Al·lots), Agustín Comotto (il·lustrador), Sergi Camara (il·lustrador), Fernanda Pazos (comercial de l’editorial Casals) i els llibreters de Casa Usher.

El premi s’atorgarà per majoria de vots del jurat i aquest té la facultat d’interpretar-ne les bases. El seu veredicte és inapel·lable.

6.- ANUNCI DELS FINALISTES I EL GUANYADOR

Els organitzadors comunicaran per correu electrònic a tots els participants els treballs millor valorats, els finalistes i el guanyador.

7.- PREMI I EXPOSICIÓ

Els treballs millor valorats pel jurat seran exposats del 16 de desembre de 2016 al  9 de gener de 2017 a la sala d’exposicions de la llibreria.

L’exposició de les il·lustracions s’inaugurarà el divendres 16 de desembre a les 19h a la llibreria Casa Usher.

Es reconeixerà al guanyador i als dos finalistes en la inauguració del divendres 16 de desembre d’enguany.

El premi pel guanyador és una selecció de llibres i l’exposició a la mateixa llibreria

8.- RETORN D’ORIGINALS

Els participants podran passar a recollir els originals a partir de l’1 de desembre, excepte els treballs millor valorats que mantindrem exposats fins el 9 de gener, dia a partir del qual podran passar a recollir les seves obres per la llibreria.

L’horari d’obertura de l’establiment és de dilluns a divendres de 10h a 20,30h i dissabtes de 10h a 14,30h. Podeu consultar-nos el nostre horari de campanya de Nadal.

Les obres que no hagin estat recollides abans del 28 de febrer a les 20,30h seran destruïdes.

9.- EXCULPACIÓ

L’organització i el jurat tractarà amb màxima cura i respecte les obres presentades, això no obstant, no es responsabilitza dels possibles danys ocasionats en l’exposició i l’emmagatzematge.

10.- ACCEPTACIÓ DE LES BASES

La participació en aquest concurs comporta l’acceptació en ferm d’aquestes bases, així com de l’autoria de les obres presentades o els drets corresponents per part de qui presenta l’obra, quedant eximida la llibreria i els membres del jurat de qualsevol responsabilitat davant de qualsevol tipus de reclamació que pogués presentar-se per part d’un tercer.

La infantesa de Mercè Rodoreda

El més fàcil és vincular Mercè Rodoreda a la plaça del Diamant o al revés, però que és el mateix, la plaça del Diamant a Mercè Rodoreda.
I és que aquesta és la plaça que dóna nom a la seva novel·la més coneguda i més internacional, i que va ser un dels escenaris de la seva infantesa.
Però no va ser l’únic, n’hi va haver d’altres: carrers, cases, jardins i parcs d’una Barcelona de principis del segle passat que va ocupar la seva infantesa i part de la joventut, fins que es va haver d’exiliar a França.
Carme Arnau, qui havia conegut personalment l’autora quan va fer la tesi al voltant de la seva obra, recupera en una mescla d’assaig, de biografia i de memòries i a partir de nova documentació trobada en el fons de la Fundació Mercè Rodoreda, de l’Institut d’Estudis Catalans, com són les cartes familiars, el seu temps d’infantesa sota el títol “El paradís perdut de Mercè Rodoreda”(i que ha publicat Edicions 62)
A partir d’aquestes cartes entre l’oncle Joan, que va marxar a fer les Amèriques i en qui van dipositar tota l’esperança econòmica familiar, i els pares i l’avi de la Mercè revivim una infantesa que la pròpia Rodoreda va catalogar com l’època més feliç de la seva vida.
I la va viure a l’anomenat Casal Gurguí, una torre que avui ja no existeix i que estava al carrer Manuel Angelón (llavors carrer París) voltat de dos jardins amb moltes flors.
En un ambient fantasiós com ho eren els seus pares, sempre voltats de literatura i vinculats al teatre (inclús van ser alumnes d’Adrià Gual) i amb un avi romàntic, catalanista, bohemi i lletraferit que vivia en el seu món a part i que li va contagiar a la nena la llengua, la pàtria, Mossèn Cinto Verdaguer i la passió per les flors.

Mercè Rodoreda amb el seu avi

La casa, el jardí i les seves flors, el barri de Sant Gervasi i el de Gràcia van sortir posteriorment a les novel·les i als contes de l’autora, així com una Barcelona en constant moviment ideològic que és la que li va tocar viure, però que va anar desapareixent o transformant-se mentre ella estava exiliada i que per tant no va reconèixer a la seva tornada.
Les persones, les més importants i les no tant, també van ser personatges en les seves obres, així com les seves pròpies experiències i vivències van alimentar els seus arguments, tot partint de la referència d’una infantesa idealitzada al voltant d’una Barcelona burgesa i de la posterior pèrdua, tant de la infantesa (innocència) com d’aquesta Barcelona, així com tantes altres coses que també la van marcar i que es podrien resumir en la guerra i en l’exili.

Un jardín en Brujas

Esta novela es una carta de amor del autor a su abuela, en la que recuerda los veranos que pasaron juntos: sus aventuras, sus charlas, sus lecturas, sus aprendizajes… Todo en la casita con jardín de la ciudad de Brujas donde ella vivía. El protagonista siempre asociará a su abuela al jardín en Brujas y a los veranos que pasaron juntos que, aunque sean períodos muy breves, marcarán muy intensamente a Charles.

portada_jardin_en_brujas-350x534Nieto y abuela se muestran muy unidos y el objetivo de cada uno de ellos durante el verano es mostrar y demostrar el cariño que sienten el uno por el otro. Existen una gran complicidad entre los dos: se entienden solo con la mirada y uno ya sabe lo que la otra espera. Aún pasados muchos años, Charles siente la necesidad de estar con su abuela, demostrando así la huella que ella ha dejado en él.

La abuela se sirve muchas veces del juego de la complicidad y la seducción para captar el interés y la atención del niño sobre las cosas que ella le quiere explicar y enseñar: de esta manera Charles descubre la historia de su familia (gracias a los cuentos y relatos de la abuela). Pero Thérèse-Augustine más que ser una maestra, es para su nieto una compañera con la que descubre el arte de la ciudad, las lecturas de la biblioteca, nuevas palabras en el diccionario, pasajes de la historia, películas en el cine… Y también son cómplices en sus aventuras como las escapadas a la playa, cuando Charles ve por primera vez el mar.

En este club que hicimos el 23 de mayo de 2015, tuvimos con nosotros a la editora de Errata Naturae, Irene Antón.

Les pereres fan la flor blanca / Los perales tienen la flor blanca

pereresGerson, el protagonista de “Les pereres fan la flor blanca“, és un nen de tretze anys que viu amb el seu pare, els seus dos germans bessons i el seu gos. Arran d’un accident, les seves vides experimenten un canvi que comporta adaptar-se a una nova situació gens fàcil, però que a la vegada també serveix per unir sentimentalment a la família.

Narrat com un relat, és dur i punyent, profund. En alguns moments també minimalista i amb uns diàlegs plens de força. És un llibre emocionalment molt fort, però no cau en el sentimentalisme barat, ni el morbo. Lluny de ser ensucrat i anar a buscar la llàgrima fàcil del lector, genera una atmosfera assossegada de sentiments creïbles i propers.

Vam fer aquest club l’11 d’abril de 2015 amb la companyia de l’editora de Raig Verd Laura Huerga i la traductora de les versions castellana i catalana Maria Rosich.

club-pereres

Ruta literària Joan Brossa: “Del 7 a la Z: poesia, alfabet, cinema i resistència”

Joan Brossa escrivint a l'estudi d'el Carrer Alfons XII. Autor: Roman Farré

Joan Brossa escrivint a l’estudi d’el Carrer Alfons XII. Autor: Roman Farré

Hem organitzar conjuntament amb la Fundació Joan Brossa una ruta literària sobre el poeta pel barri de sant Gervasi el proper divendres 11 de novembre a les 17,30h.

Aquest itinerari urbà ens permetrà recorre la petjada de Joan Brossa pel barri: podrem veure alguns dels poemes corporis i visuals més amagats, així com coneixerem alguns dels indrets on va viure i treballar. Tot això acompanyat de la lectura de poemes o proses en que el poeta parla d’aquests indrets, sota el guiatge de Cristina Company.

Plaça Molina (lloc de trobada, divendres 11 de novembre a les 17.30h), a la plaça d’homenatge a la revista “Deu al Set”

‘Vaig conèixer Joan Ponç per casualitat. Quan era al pis d’Alfons XII i havia de telefonar, ho feia a la farmàcia que hi havia a baix. Un dia vaig entrar amb una monografia del Douanier Rousseau sota el braç, que m’havia deixat en Prats. I el fill del farmacèutic, en Caldés, va dir: “Oh, el Rousseau!” I jo li vaig preguntar: “Però, que el coneixes?” “I tant si conec el Rousseau –em va replicar–, perquè vaig en una tertúlia d’artistes, que ens reunim a La Campana, també hi ha un noi que val molt; es diu Joan Ponç i viu aquí a prop.” Aleshores li vaig fer saber que m’agradaria coneixe’l. Pocs dies després me’l va presentar. Ara no recordo si va ser al meu pis; la veritat és que no hi rebia gaire gent: només alguna noia, el meu cosí, en Puig o l’Aulèstia. Immediatament em vaig adonar que en Ponç era un tipus insòlit i li vaig confessar: “M’agradaria veure el que fas.” Em va convidar a casa seva, sobre la plaça Molina, i m’ensenyà uns arlequins i unes natures mortes. Eren expressionistes a la manera de Rouault. Li vaig dir que m’agradava la que portava una etiqueta enganxada a l’ampolla, tal com feien els cubistes.’ (Permanyer, “Brossa x Brossa”, La Campana, Barcelona, 1992)

Primers domicilis del poeta (c/ Alfons XII, 65 i 67):

Com que la tieta tenia una habitació lliure, a principis dels cinquanta Brossa va instal·lar en aquest pis, on havia viscut fins a la guerra, el primer estudi. Hi ha fotografies que el mostren aquí, treballant, escrivint els poemes a llapis fins que no eren definitius, aleshores els copiava amb ploma, sobre tot tipus de papers reaprofitats. També és aquí on va desenvolupar, per dir-ho així, el seu mètode d’arxiu i de treball: un ordre particular en què la majoria hi veiem profund desordre, l’acumulació de tota mena de coses amb el pretext de fer ús de materials pobres en els seus poemes objecte, el muntatge dels llibres com si fossin pel·lícules, en la línia del que es coneix com “art pobre”.

Estudi del carrer Balmes, 206

La infantesa i la joventut de Brossa estan lligades al barri de Sant Gervasi. Hi va néixer, hi va viure i s’hi relacionà amb els amics. I la tardor del 1958 Brossa va instal•lar el seu estudi en un àtic d’un edifici situat a la cantonada entre Balmes i Travessera de Gràcia. Hi entrava per la porta del número 84 de la Travessera, la del servei, i per pujar s’havia d’utilitzar el muntacàrregues. Va néixer aquí una de les imatges més difoses del poeta, que el mostren assegut en un balancí entre munts de paper, com si volgués fer honor al que pot significar el seu cognom. En aquest estudi Brossa hi escrivia, hi rebia els amics i hi arxivava tot allò que pensava que podia ser-li útil per fer els seus poemes. El va mantenir obert fins a la mort, per bé que d’ençà dels 80 en feia un ús més aviat escenogràfic –quan algú el volia entrevistar, per exemple– que real (ja disposava de l’estudi al barri del Guinardó).

Antiga seu de la Filmoteca de Catalunya

Tot i que molta gent ho desconeix, Joan Brossa va tenir una relació molt intensa amb el cinema en general i la Filmoteca de Catalunya en particular. El poeta assistia gairebé diàriament a l’antiga sala de la Filmoteca situada a la Travessera de Gràcia i sempre seia a la mateixa butaca. És per això que la sala Chomón de la Filmoteca actual conté una butaca vermella, la ‘butaca de Joan Brossa’, un petit homenatge en forma de poema visual dedicat a l’artista cinèfil. Però Joan Brossa va participar de l’art cinematogràfic molt més activament que com a simple espectador. Va col.laborar significativament en diverses pel·lícules com “No compteu amb els dits”, “Umbracle” o “Foc al càntir”.

“Lletres fugitives” de 1998, al Cercle de Lectors

En inaugurar aquesta seu l’any 1998, els responsables van demanar a Brossa un poema corpori per il·lustrar-ne l’entrada. Brossa va recórrer a la matèria primera amb què treballa el món editorial, l’alfabet, d’altra banda tan present a l’obra de Brossa. Aquestes Lletres fugitives són, doncs, un abecedari (que el poeta arrenglera en el primer nivell del vestíbul) del qual han fugit tres lletres, que ens espien des d’un indret o altre del vestíbul. No hi falten unes lletres qualssevol: hi falta la A (omnipresent a l’obra de Brossa), porta d’entrada al coneixement, la Ç que distingeix la llengua catalana i la X, símbol de la incògnita (ens permet descobrir allò que no sabem a través de les lletres). Com no podia ser d’una altra manera, l’alfabet, l’abecedari, és una constant en l’obra de Brossa (essència de la seva poesia). Una de les coses que no sabem és què se n’ha fet d’aquestes tres lletres. Per Brossa, l’alfabet era l’origen del llenguatge, l’alfabet aplega els signes que fan possible la comunicació i alhora és una forma simbòlica del coneixement.

“El Llagost” al Col·legi d’Aparelladors i Arquitectes Tècnics

Diuen que en algunes cultures índies el llagost és un símbol de la saviesa. Brossa recorre a aquest símbol, en les potes dentades del qual és fàcil, a més, llegir dues A, la primera lletra de l’alfabet, símbol del coneixement, i compartida per arquitectes i aparelladors. El llagost corona una façana que vesteix amb les lletres del nom del Col·legi, però endreçades alfabèticament i acolorides. Brossa torna a jugar amb els recursos alfabètics i els colors. Això li permetia, en aquest cas, donar vida i personalitat a una façana poc lluminosa

Llibreria Casa Usher (final de la ruta)

Recital poètic a la llibreria, acompanyat d’un vaset de vins. A la llibreria podreu trobar a la venta els llibres de Joan Brossa editats per la Fundació.

Preu: 10€ per persona (inclou un recull literari i una carpeta brossiana, i una copa de vi a la llibreria).

Places limitades.

Inscripcions al correu electrònic jbarnes@fundaciojoanbrossa.cat o al telèfon 934589994

Querido Diego, te abraza Quiela

querido-diegoDiego Rivera se va a México llamado por el gobierno revolucionario del país prometiendo a su mujer Angelina Beloff, Quiela, que le mandará el dinero suficiente para que pueda reunirse con él. A partir de las cartas que Quiela le manda a Rivera (que raras veces responde) conocemos la vida de la pintora en el París de los años 20 y su historia de amor.

“Querido Diego, te abraza Quiela” (editada por Impedimenta) fue una obra muy conflictiva en el momento de su publicación (1978) tanto en México, por atreverse a criticar la figura venerada de Diego Rivera, como en el resto del mundo (sobre todo París) en el que el movimiento feminista imperante la tachó de obra machista, hasta el punto de que su editorial francesa se negó a publicar la novela.

La estructura de la obra es en forma de correspondencia, siempre desde la misma emisora, Quiela, y durante casi un año: desde el 19 de octubre de 1921 hasta el 22 de julio de 1922. Esto condiciona al lector, por un lado porque solo conoce la versión de Angelina, y por el otro porque hay muchas cosas que la protagonista no nos cuenta, ya que se supone que Diego las sabe (poco a poco el lector va rellenando estos huecos).

La obra consigue mezclar muy bien la crónica y el testimonio con la ficción, con un resultado que leemos a ritmo de novela, y en la que la Poniatowska se posiciona claramente a favor de Quiela.

El 21 de marzo de 2015, en el club nos acompañó Unai Velasco de la editorial Ultramarinos y la actriz Laura Robles nos recitó algunas de las cartas de Quiela.

club-quiela