“La família del meu pare” de Lolita Bosch

familia-padre

Potser el subtítol “Una novel·la” fa referència al que ja ens anuncia al començament:

Jo no vaig néixer en un lloc sinó en una història. Vinc d’un passat fet amb coses que no es poden dir, i que s’han convertit en una ciutat inventada”

En qualsevol cas el que fa Lolita Bosch és un retrat familiar recreant la vida dels seus avantpassats i un homenatge al seu pare absent, en una mena de recerca personal dels seus orígens i de les seves arrels.

Per això tira fins a cinc generacions enrere, el seu rebesavi, i ens parla de cinc pilars de la seva família, els cinc Ròmul Bosch.

Tots ells estan vinculats a la ciutat de Barcelona, així és que a la vegada va fent un retrat reconciliador amb la ciutat en la qual ella va néixer el 1970, partint del Ròmul alcalde el 1905 i, per exemple, responsable del Moll de la Fusta.

Escriure sobre tot això, remoure, tornar-hi suposa un exercici complicat.

En queda constància en l’assaig que va escriure posteriorment, “ARA, ESCRIC” en el que explica entre altres coses que “la literatura té una capacitat d’agressió tan concisa, amb tanta punteria, tan absoluta, que em sentia absolutament exposada, que mai abans no havia sabut el mal que feia escriure”

Ella ho aconsegueix amb un fil narratiu que fa salts del present al passat, de les seves vivències actuals a les vivències dels seus avantpassats, abraçant realitats i records que il·lustra amb fotografies i documents. I tots aquests trossos de vida que va narrant els reuneix de tal manera que li permet muntar el trencaclosques de la memòria.

Parla d’escriptura també, de lectura, d’autors, de cites.

I aconsegueix que aquesta novel·la amb records íntims, amb fragments literaris d’altres autors, amb el retrat de la ciutat de Barcelona explicant els seus esdeveniments i canvis, i sobretot amb la complicitat de la seva veu narradora i d’un text oral més que literari, amb el seu realisme i amb una mica de poesia i sobretot amb moltes preguntes, passi a ser una novel·la una mica de tots.

lolita

Ella la dedica al seu pare i al seu germà, també un Ròmul.

Diu en una entrevista que escriure-la li va suposar com una darrera oportunitat d’estar amb el seu pare, i que la literatura serveix com un estoig: les coses no passen, es queden.

I jo em quedo amb tot però acabo amb el seu final:

… significa també que el món és un lloc d’una resistència rabiosa, absolutament viu. I que tots nosaltres encara som aquí”

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s