Mirall trencat

Salvador Valldaura compra una torre a la part alta de Sant Gervasi, en un carrer a mig fer, al costat d’un camp i voltada d’un gran jardí que a la banda de darrere i més enllà d’una esplanada, es converteix en un bosc. L’antic propietari fa temps que l’ha abandonada, així és que s’afanya perquè les obres estiguin llestes mentre la seva dona i ell viuen entre París i una masia que té a  Vilafranca. Quan Teresa Goday veu el que serà casa seva està més que contenta, des de l’entrada la torre sembla un mirall.

Tota la novel·la “Mirall trencat” transcorre bàsicament en aquesta casa, que veu passar tres generacions d’una família de la burgesia catalana que viu en l’abundància i en una  mena de bombolla, en una època i en una societat molt ben dibuixada per l’autora.

Amb tota mena de detalls, alguns d’importants i d’altres no gens, coneixem la casa i els mobles, les flors, les plantes i el jardí, les robes, els vestits i els abrics, les fonts, els ocells i les gàbies. Coneixem també la vida que s’hi fa, les visites i les tasses de te, les professions il·lustres i el servei, els jocs dels nens i els problemes dels grans, les alegries i les tristeses… I és que Mercè Rodoreda ens presenta uns personatges que, més enllà de la seva classe social i del moment i el lloc que els toca viure, són persones normals. No hi ha dolents ni bons, o tots són una mica de cada segons el moment i les circumstàncies. Normalment els hi passen coses també normals i, de tant en tant, alguna d’extraordinària.

Ens ho escriu i descriu sense pressa, explicant el que vol explicar i fent-ho amb mesura (diu que la desmesura sempre li ha fet molta por), creant un ambient i una època, mantenint un estat de falsa calma que saps que et portarà al de l’explosió perquè fa estona que mastegues la tragèdia. I, si estàs atent, moltes te les anuncia envoltades de paraules i descripcions. I així et parla de les grans coses: de la vida, de l’amor, de la passió, de la família, dels fills, dels lligams, de la infidelitat, de les relacions, de la pèrdua, de la mort, del pas del temps, de les coses que s’acaben i de les que canvien i passen a ser unes altres, del que ha sigut tant i pot acabar sent res en lloc de tot, …

Juga amb tot, i et porta. I juga amb el lector, i t’embolcalla. I sempre guanya.

Llegim i rellegim la Rodoreda. I tornem a donar les gràcies a Club Editor i a la seva editora Maria Bohigas per acomanyar-nos el passat 17 de setembre en el club que es va convertir, una altra vegada, en una vetllada en homenatge a l’autora.

Club Editor: octubre del 2017

 

A Maria Bohigas se li presenta el 2005 la possibilitat de recomprar a un gran grup l’editorial independent que havia fundat el seu avi Joan Sales, juntament amb Xavier Benguerel: Club Editor.

Diu que és la decisió més fàcil que ha hagut de prendre a la seva vida, i des de llavors i ja fa més de deu anys, l’ha fet créixer tornant el fons històric a les llibreries i aportant nous autors i traduccions a un catàleg que és com un arxipèlag de llibres amb secrets, família, desig, guerra, amor, dones, revolta i infància.

Club editor es defineix com una editorial independent que publica literatura contemporània en català.

 

Joan Sales amb Xavie

 

Sales, que havia lluitat al front per defensar Catalunya i que havia acabat en un camp de concentració, es va exiliar el 1939 i va començar a treballar com a corrector.

El 1948 torna i s’estableix a Barcelona, fent de conseller literari de l’editorial Ariel.

Més tard, amb els de l’editorial Aymà crea juntament amb Benguerel “El club dels novel·listes” que, dirigida per Joan Oliver, inauguren amb “El testament” i “Incerta glòria” (en una primera edició que canviaria amb el pas dels anys)

I el 1959 ja es converteix en director de l’editorial Club Editor, amb l’objectiu d’editar en català tant com es pugui.

Ho fa amb els grans de la casa, com la Rodoreda o el Villalonga, i amb algunes traduccions com Dostoievski o Delluc.

L’editorial creix i també ho fa el seu catàleg, molt especialment gràcies a Mercè Rodoreda i la seva obra, però en temps de dictadura no és fàcil fer res amb cultura.

 

sales-rodoreda

 

Quan Maria Bohigas rescata l’editorial, la veu com un cadàver. L’única obra que es ven, i perquè està de lectura obligatòria a les escoles, és “La plaça del diamant” que Sales deia que era aquesta cosa tan simple i tan rara: una obra mestra.

Així que va acceptar el repte, que incloïa l’herència del seu avi, i va començar a treballar (aviat a la casa familiar, on va traslladar l’editorial) recuperant títols enterrats en el catàleg i afegint-ne de nous seguint la pauta de complir tres coses: que a l’autor li hagi calgut escriure’l com una necessitat, que el llibre et remogui i et faci canviar de lloc, i que tingui una ètica en la conducta humana i et sembli que t’agafa en part desprevingut.

 

bohigas

 

El seu objectiu és tenir els lectors en confiança, que sàpiguen que no els deixa en blanc. Per això reivindica aquells trets que defineixen els llibres que fa, enlloc de maquillar-los, i ni juga ni enganya.

I per tot això també edita des de l’ofici i com a estil de vida. I ho fa a Club Editor per sentit comú.

I per continuar el combat.

La infantesa de Mercè Rodoreda

El més fàcil és vincular Mercè Rodoreda a la plaça del Diamant o al revés, però que és el mateix, la plaça del Diamant a Mercè Rodoreda.
I és que aquesta és la plaça que dóna nom a la seva novel·la més coneguda i més internacional, i que va ser un dels escenaris de la seva infantesa.
Però no va ser l’únic, n’hi va haver d’altres: carrers, cases, jardins i parcs d’una Barcelona de principis del segle passat que va ocupar la seva infantesa i part de la joventut, fins que es va haver d’exiliar a França.
Carme Arnau, qui havia conegut personalment l’autora quan va fer la tesi al voltant de la seva obra, recupera en una mescla d’assaig, de biografia i de memòries i a partir de nova documentació trobada en el fons de la Fundació Mercè Rodoreda, de l’Institut d’Estudis Catalans, com són les cartes familiars, el seu temps d’infantesa sota el títol “El paradís perdut de Mercè Rodoreda”(i que ha publicat Edicions 62)
A partir d’aquestes cartes entre l’oncle Joan, que va marxar a fer les Amèriques i en qui van dipositar tota l’esperança econòmica familiar, i els pares i l’avi de la Mercè revivim una infantesa que la pròpia Rodoreda va catalogar com l’època més feliç de la seva vida.
I la va viure a l’anomenat Casal Gurguí, una torre que avui ja no existeix i que estava al carrer Manuel Angelón (llavors carrer París) voltat de dos jardins amb moltes flors.
En un ambient fantasiós com ho eren els seus pares, sempre voltats de literatura i vinculats al teatre (inclús van ser alumnes d’Adrià Gual) i amb un avi romàntic, catalanista, bohemi i lletraferit que vivia en el seu món a part i que li va contagiar a la nena la llengua, la pàtria, Mossèn Cinto Verdaguer i la passió per les flors.

Mercè Rodoreda amb el seu avi

La casa, el jardí i les seves flors, el barri de Sant Gervasi i el de Gràcia van sortir posteriorment a les novel·les i als contes de l’autora, així com una Barcelona en constant moviment ideològic que és la que li va tocar viure, però que va anar desapareixent o transformant-se mentre ella estava exiliada i que per tant no va reconèixer a la seva tornada.
Les persones, les més importants i les no tant, també van ser personatges en les seves obres, així com les seves pròpies experiències i vivències van alimentar els seus arguments, tot partint de la referència d’una infantesa idealitzada al voltant d’una Barcelona burgesa i de la posterior pèrdua, tant de la infantesa (innocència) com d’aquesta Barcelona, així com tantes altres coses que també la van marcar i que es podrien resumir en la guerra i en l’exili.