La dona del vestit blau

“El vestido azul” de Michèle Desbordes, a editorial Periférica.

“Camille Claudel au bonnet” d’Auguste Rodin

Camille Claudel va ser una escultora francesa de finals del segle XIX que va viure sempre a l’ombra del geni del també escultor Auguste Rodin. Els últims trenta anys de la seva vida va estar internada en un institut psiquiàtric, on va morir de manera anònima.

Claudel viatja amb 19 anys a París per estudiar Art i és allí on coneix a Rodin – ja és un escultor madur i consagrat- que fa de professor per a un grup de joves artistes. Les primeres obres que Rodin veu de Claudel, l’impressionen pel seu realisme i expressionisme, tan allunyat del gust per l’Art Noveau que imperava a l’època. Al principi, com a estudiant amb altres alumnes, participa en la creació d’algunes de les obres de Rodin al seu taller, i de seguida (malgrat que siguin obres col·laboratives i que els alumnes hagin de seguir fidelment les indicacions del mestre), Claudel destaca per la seva originalitat, geni, talent i ferotge voluntat.

“Buste de Rodin” de Camille Claudel

És en el centre on acabarà els seus dies que arrenca la novel·la de Michèle Desbordes, “El vestido azul” (Periférica, 2018): a les primeres pàgines ens presenta una dona asseguda en un banc esperant, esperant a algú que mai arribi, esperant que passin els dies i els anys, esperant i recordant el que quasi imagina com una altra vida. Amb aquest llibre, Desbordes volia escriure una novel·la, tota ficció, sobre una dona i les circumstàncies que l’han portat a acabar els seus dies en una institució psiquiàtrica, sola i allunyada de París, de l’art i de la gent que la va conèixer.

A pesar que no va ser reconeguda en vida com a l’artista que va ser i no només com una amant més de Rodin, a partir dels anys vuitanta a França, en un context de redescoberta d’artistes femenines en les diferents disciplines, hi ha hagut la ferma voluntat de descobrir la seva persona i el seu art al gran públic: un llibre (“Une femme” d’Anne Delbée, 1982) i una pel·lícula (“Camille Claudel” de Bruno Nuytten, 1988), suposen el punt de partida de la recuperació de la figura de Camille Claudel que ha culminat amb nombroses retrospectives de la seva obra escultòrica als museus d’arreu del món, l’obertura d’un museu amb el seu nom on es pot veure part de la seva obra i una sala al Museu Rodin de París dedicat a les obres de Claudel i a mostrar la influència fonamental de la jove artista en l’art de Rodin. Desbordes, però, no ha volgut escriure una biografia més de l’artista sinó de la persona amb les seves pors, els seus records, els seus somnis i la seva tristesa.

Camille Claudel treballant al seu taller de Rue Notre-Dame -des-Champs

Tú no eres como otras madre

tu-no-eres-como-otras-madresElse, la madre de la autora, nace en 1893 y muere en 1949. El libro cubre todo este periodo histórico, pero se concentra en los felices años 20, en el Holocausto y en la II Guerra Mundial. Como parece que ocurrió en la realidad, en la familia de Angelika nadie quiso darse cuenta del terror que les amenazaba. Hay muchos momentos en que su padre, Erich -al que apodan el Bueno-, cree imposible que los hechos que están ocurriendo en Alemania contra los ciudadanos judíos.

Angelika cuenta la historia de su madre a partir de trozos de diarios, cartas, obras de teatro que Else escribió, pero también usa sus recuerdos, las conversaciones con su hermana y con las amistades de su madre para reconstruir la vida de una mujer excepcional.

Tú no eres como otras madres” mezcla biografía, historia, novela, documentación histórica… y los sentimientos de la autora puesto que es parte implicada de aquello que nos cuenta.

Paramos el club de lectura en verano y volvimos a empezar con fuerza el 26 de setiembre acompañados de Irene Antón de Errata Naturae.

club-madres

Cómo aprendí a leer

Agnès Desarthe cumplió su sueño de ser escritoras y ha publicado numerosas novelas y cuentos infantiles. También es traductora al francés de autoras en lengua inglesa como Virginia Woolf o Cynthia Ozick. “Cómo aprendí a leer” nos cuenta su experiencia con la lectura y los libros.

como-aprendi“Cómo aprendí a leer” es un libro sobre libros. La protagonista, aunque aprende a leer muy rápido, decide que no le gusta, que prefiere escuchas las historias o escribirlas ella misma. Desde el punto de vista del humor, explica como en contra de ella misma y de su  firme decisión de no convertirse en una lectora, se siente irremediablemente atraída por los libros. Así poco a poco y siguiendo los consejos de su padre, Agnès va conociendo autores, historias y voces que le descubren nuevos mundos y sus propias raíces.

En el club del 18 de enero de 2016 nos acompañaron la editora de Periférica Paca Flores y el traductor Manuel Laguillo, que nos contó sus experiencias parecidas a las de Agnés.

club-como-aprendi

Recomanats per aquest estiu: narrativa i còmic!

Aquí teniu la nostra tria de novel·les per aquest estiu (i també hem afegit un còmic!):

narrativa

“La pensión Eva” d’Andrea Camilleri, d’editorial Salamandra:

Inspirat en records de l’infància del autor, Camilleri traça una història entranyable sobre el despertar a la adolescència d’un grup de nens a la Itàlia de finals dels trenta. El protagonista i la seva colla fan volar la seva imaginació sobre el que passa rere els murs de la pensió.

“Tea rooms (mujeres obreras)” de Luisa Carnés, d’editorial Hoja de Lata:

Matilde és una noia provinent d’una família que aconsegueix feina en un saló del té del centre de Madrid als anys 30. Allí prendrà consciència encara més de les diferències socials entre classes, entendrà com de molest pels més poderosos és que ella tingui certes idees revolucionàries i farà conèixer al lector les vides de les altres cambreres que treballen al saló, de les que ningú parla mai.

“Los antepasados” de Mary Ann Clark Bremer, d’editorial Periférica:

En una novel.la molt breu i autobiogràfica, com ja ens té acostumats, l’autora recorre a les dones del seu passat fent-lis un bonic homenatge.

“A l’oest de Roma” de John Fante, d’edicions de 1984:

Sota aquest títol hi trobem els relats “El meu gos idiota” i “L’orgia”, dues narracions fidels a l’estil irònic de l’autor. En el primer relat, Fante ens fa gaudir d’un humor que frega l’absurd, i en el segon, es mostra crític amb el model familiar típic nord americà.

“La Reina Orquídea” de Borja González, d’editorial El verano del cohete:

Dos princeses pasen l’estiu tancades en un castell i llegint comics americans, són conscients que aquell serà l’últim estiu que passaràn juntes perquè hi ha una presència que envola la novel·la gràfica de misteri i una premonició fatal.

Els nostres recomanats per sant Jordi de llibre de ficció

Aquests són alguns dels títols que recomanarem de narrativa, relats i còmic:

RECOMANATS FICCIÓ

– “La confessió de la lleona” de Mia Couto (ed. Periscopi)

La missió de caçar a la lleona que mata a les dones del poblet de Kulumani, serveix a l’autor per explicar-nos com si fos una llegenda, les creences dels habitants de Moçambic, el paper fonamental de les dones en aquesta comunitat. En una mescla de realitat i superstició, Mia Couto denúncia l’opressió contra la dona que encara ara existeix en moltes parts d’Àfrica.

– “Tomoji” de Jiro Taniguchi (ed. Ponent Mon)

Una nova novel·la gràfica del mestre Taniguchi: hi tornem a trobar tant els paisatges serens com els personatges delicats, tant del gust de l’autor. En aquest volum, Taniguchi ens presenta la infància i adolescència de Tomoji Uchida, així com el Japó més tradicional i desconegut per als occidentals.

– “Manual per a dones de fer feines” de Lucia Berlin (ed. l’Altra)

Ens trobem davant d’un recull dels millors contes de Lucia Berlin, autora americana desconeguda fins ara pel públic català. Els relats de Berlin ens traslladen a una Amèrica profunda i inhòspita i estan protagonitzats per dones que lluiten dia rere dia per sobreviure a la ciutat.

– “Tú no eres como las otras madres” de Angelika Schrobsdorff (ed. Periférica & Errata Naturae)

L’autora reconstrueix a partir de cartes, records familiars, testimonis d’amics i coneguts, fragments de diaris, textos perduts… la vida de la seva mare, des de l’efervescent Berlin dels anys 20 fins a l’exili a la Bulgària dels anys 40. La vida d’una dona enlluernadora que estimava i vivia amb una força extraordinària.

– “Una veu de nit” d’Andrea Camilleri (edicions 62)

Un nou cas del comissari Montalbano, que ara ja té 50 anys però no vol deixar encara la seva feina a la policia. Aquest cop s’enfronta a un cas que tothom dóna per descomptat que ha estat un suïcidi, però ni Montalbano ni el forense ho tenen tan clar…